Aquest dimarts tant el TN comarques com el TN migdia es feien ressò de l’arribada d’una foca de peluix robotitzada en una residència geriàtrica. L’animaló mecànic, més aviat rudimentari, d’ulls rodons i pèl suau de color blanc, mou les aletes i les llargues pestanyes i fa sorollets quan el toquen i li parlen. Forma part d’un projecte de recerca universitari per comprovar si aquesta mena de ginys milloren la qualitat de vida de les persones grans, sigui amb demència o sense. Segons explicaven tant els responsables de l’estudi com els del centre, la foca Nuka hauria estimulat la comunicació social i hauria proporcionat tranquil·litat a algunes de les persones grans de la residència. Una senyora amb el robot a coll com si fos un nadó assegurava davant de la càmera que la foca li havia donat molta pau. El reportatge mostrava la gent gran interactuant amb el robot com si fos un ésser viu. La periodista que cobria la informació també humanitzava l’objecte: “Ara la Nuka descansa i ja ha acabat la visita a la Conca de Barberà”.
Sense cap mena de dubte, és molt positiu que investiguin les possibilitats de la robòtica i la IA a l’hora de millorar la qualitat de vida de les persones. Tenint en compte la multitud de funcions inútils o negligents que es donen en aquest àmbit i les fortunes que s’inverteixen en coses absurdes, està molt bé que la ciència pensi en les persones més vulnerables.
No obstant això, la notícia plantejava dues reflexions. D'una banda, si la simple presència de les càmeres i la missió de difondre l’estudi condicionaven la resposta. Seria molt estrany que, després de fer anar el creador de la Nuka i la responsable de l’estudi fins a Montblanc, apareguessin els treballadors del centre i la gent gran dient que allò era una andròmina, que l’havien tingut morta de fàstic en un racó i que ja els havia passat l’edat de jugar amb peluixos. La intervenció de la televisió implica sovint que els testimonis remin a favor de l’objectiu periodístic. Tothom actua com s’espera que actuïn.
De l’altra, cal preguntar-se si hem acabat normalitzant la infantilització de les persones grans fins a uns límits grotescos. La gerontologia social considera que és una forma de violència. Aquesta tendència tan estesa és fruit dels estereotips culturals que han percebut la vellesa com un procés de declivi intel·lectual, també com una pèrdua de la personalitat, la identitat i els drets, com si a les persones grans se les hagués de domesticar. Se'ls acaba parlant com si fossin nens petits, se'ls esbronca per ximpleries i se'ls donen joguines com a succedani d’éssers viu per interactuar-hi. De la mateixa manera que els mitjans de comunicació s’han hagut de formar en perspectiva de gènere, és urgent que també es formin per evitar l’edatisme. Cal una mirada crítica. No es pot anar a remolc d’iniciatives tecnològiques que prioritzen el robot abans que potenciar un envelliment actiu i sense paternalismes. Si ara us preguntessin si voldríeu passar els últims anys de la vostra vida parlant amb una foca i sortir així a la tele, diríeu que sí o que no?
