‘Els matins’ i la televisió restaurativa
Dilluns a Els matins de TV3 Lídia Heredia va conduir una trobada entre Maixabel Lasa i Luis Carrasco. Ella és la vídua de Juan María Jáuregui, exgovernador civil de Guipúscoa, assassinat per ETA l’any 2000. I ell és un dels terroristes que van participar en l’atemptat contra el seu marit. La seva història va inspirar la pel·lícula Maixabel com a protagonistes del primer diàleg entre víctimes i autors del delicte en el marc del conflicte basc. Han servit de model per exemplificar el que es coneix com a trobada restaurativa, una iniciativa pensada no només per apaivagar les seqüeles emocionals del crim sinó com a estratègia per contribuir a cicatritzar ferides també en l’àmbit social.
Si bé Lasa i Carrasco han coincidit en diverses ocasions per exemplificar aquesta feina de mediació, veure’ls junts en directe a la televisió va ser impactant. Més enllà del que deien, el moment permetia a l’espectador fer una lectura més subtil de les tensions i les maneres d’explicar i d’escoltar, i interpretar els silencis en aquest procés restauratiu que funciona al marge del procés penal.
Maixabel Lasa era al plató d’Els matins, però Luis Carrasco va comparèixer des de casa seva a través d’un dúplex. Està sota arrest domiciliari. Tot i l’esforç per compensar la distància donant rellevància visual a la connexió televisiva, aquesta circumstància desajustava una mica l’equilibri del diàleg. Luis Carrasco va mostrar-se com un orador lacònic, convertint aquesta actitud gairebé en part del missatge. El victimari adopta un paper secundari i discret respecte a la seva víctima. La manera com de tant en tant s’escurava la gola delatava certa incomoditat. Potser un detall desafortunat era la llegenda de Never mind que es llegia a la samarreta de Carrasco. Un element inconscient per part de l’interlocutor, però que en un context d’una sensibilitat tan elevada grinyolava visualment.
El paper de Lídia Heredia no era senzill perquè havia de conduir amb destresa un diàleg que transcorre per un terreny delicat i on els equilibris són encara fràgils. Però la periodista no va pecar d’excés de prudència en una entrevista reveladora en què cada pregunta es notava molt pensada. Només començar els va convidar a tots dos a saludar-se i ells van correspondre amb un “Egun on” acompanyat d’un somriure que va trencar el gel. En l’aspecte televisiu, més enllà de les seves paraules, hi va haver alguns instants corprenedors, com l’exercici de veure la notícia de l’assassinat de Jáuregui que TV3 va donar aquell 29 de juliol del 2000. Agafava una dimensió molt més impactant per a l’espectador sabent que era observada, simultàniament, per la víctima i el botxí. Quan Maixabel Lasa recordava com van assassinar el seu home, amb records molt commovedors, el realitzador mantenia en pantalla la reacció de Luis Carrasco escoltant-la. I això tenia una potència indubtable. La imatge aportava lleus matisos de tensió, dolor i incomoditat en diferents direccions. Que TV3 permeti als espectadors presenciar un diàleg d’aquestes característiques des de la serenitat, la maduresa i la voluntat d’esforç és també televisió restaurativa en temps de banalitat i crispació mediàtica.
