Cent anys de Disney: les deu claus per entendre el gegant de gegants

BarcelonaL’entreteniment familiar té orelles de ratolí. The Disney Company compleix dilluns cent anys com a nom de referència indiscutible. Amb dotzenes i dotzenes de filials, és l’exemple d’empresa transmèdia, que pot tenir revistes, canals de televisió, un servei en streaming, fer pel·lícules per al cinema i musicals per a l’escenari. I treballar amb múltiples universos: des dels superherois de Marvel fins als animalons (o animalassos) de National Geographic. Aquestes són deu claus que expliquen com s’ha construït un dels colossos mediàtics del segle.

Walt Disney

El cineasta amb més Oscars al seu nom no és actor ni director, sinó productor: Walt Disney, tità de la indústria primerenca del cinema, va arribar a acumular 23 estatuetes. Nascut a Chicago el 1901, encara no ha complert els vint-i-dos anys que funda Disney Brothers Cartoons Studios amb el seu germà Roy, que serà el germen de l’actual The Walt Disney company. El 1928 s’inventa un simpàtic ratolí, a qui anomenarà Mickey, i a qui li prestarà la veu durant els seus primers anys d’existència. L’empresa acabarà sent una de les majors de Hollywood i, tot i el seu caràcter patològicament tímid, Walt Disney mantindrà una agitada vida social, conscient de la necessitat de mantenir aquesta façana pública per ser un dels líders de la indústria dels somnis filmats. Serà també un innovador tecnològic i a ell se li deu la introducció del so sincronitzat, el sistema Technicolor i els dibuixos animats en format de llargmetratge. Fumador empedreït, mor d’un càncer de pulmó als 65 anys.

Les pel·lícules

Blancaneu i els set nans (1937), Pinotxo (1940), Fantasia (1940), Dumbo (1941) i Bambi (1942) inauguren l’era daurada de l’animació, amb films de gran impacte emocional. La companyia sabrà ser rellevant des d’aleshores, amb èxits absoluts com La bella i la bèstia, Aladí i Frozen. Les seves estrenes principals es convertiran en esdeveniments gràcies a la política de ser omnipresents: des de les miríades d’objectes de marxandatge fins als parcs temàtics que promouen i consagren el seu univers de personatges. L’adquisició de l’estudi Pixar (Up, Wall-E, Inside out) fa que el seu domini en el món de l’animació sigui inqüestionable. Però no només: Disney descobreix amb Mary Poppins que també té traça a impulsar films d’acció real. I la quadratura del cercle arribarà amb la vintena llarga de remakes dels seus clàssics d’animació, rodats ara amb actors, i que es convertiran en una línia ben lucrativa de negoci: la nova versió d’El rei lleó (2019) recaptarà 1.600 milions només a la taquilla.

La televisió lineal

Tot i que Walt Disney no va comprar formalment la cadena de televisió ABC fins al 1996, els llaços amb la companyia es remunten a quaranta anys enrere, quan la productora va veure clar que calia tenir una finestra preferent on exhibir els seus productes cinematogràfics ja retirats de les sales i estrenar aquells conceptualitzats ja per a la petita pantalla. Alguna de les sèries més icòniques –des que la companyia va comprar els actius de l’ABC– són Lost, Desperate housewives, How to get away with murder i Modern family.

La televisió per cable

El salt de la televisió generalista a la temàtica és molt rellevant per a Disney, ja que li permet atacar de manera molt més segmentada l’audiència infantil i juvenil. Amb els seus canals per cable impulsa franquícies com High School Musical o Hannah Montana i converteix en globals icones com Miley Cyrus, Selena Gomez, Britney Spears i els Jonas Brothers. La companyia també comença a interessar-se per un altre paradigma de l’entreteniment familiar: els esports. El canal ESPN, mentrestant, anirà acaparant drets esportius i es convertirà en el principal lloc de reunió per a les disciplines majoritàries als Estats Units. Seran uns temps de multiplicació de canals i ofertes, per abraçar des dels més menuts fins als adults.

Els parcs temàtics

Des que l’empresa va obrir el seu primer parc d’atraccions, el 1971, aquesta branca del negoci ha florit de manera espectacular i actualment vora 200 milions de persones visiten anualment algun dels sis resorts que té la companyia. L’any passat Disney va facturar 29.000 milions de dòlars en aquesta divisió, amb un augment significatiu de 12.000 milions (en un exercici marcat encara pel covid). Això vol dir que més d’un terç dels seus ingressos provenen d’una divisió que, a més, alimenta tot el seu univers i imaginari. En els últims anys, tanmateix, es multipliquen les crítiques a la companyia, perquè ha apujat significativament el cost de les entrades, cosa que entra en contradicció amb la imatge que pretenen projectar de Disney com a popular i familiar. La resposta ha consistit en mantenir tarifes però ampliar el nombre de dies en què es pot visitar el parc als preus més baixos.

Les compres

Disney no només ha crescut orgànicament i ocupant espais de mercat en cada nova forma de consum que s’obria pas. També ho ha fet amb una política agressiva d’adquisicions. A banda d’incorporar l’estudi d’animació Pixar, va comprar també la franquícia de Star Wars, de la qual ha multiplicat el nombre de sèries d’acció real i animades. També controla l’univers Marvel, de manera que ocupa una posició dominant també en el món dels superherois. L’any 2019, Disney va consumar la seva associació amb National Geographic i va començar a explotar tots els seus actius, inclosos revistes i canals de televisió, després de comprar-ne el 73% de les accions a Fox. De nou, un gènere per a tots els públics com els documentals de natura passaven a dependre d’aquesta major.

La plataforma

Disney+ va arribar relativament tard a la cursa de l’streaming. Apareixia a finals del 2019, quan Netflix ja feia més d’una dècada que oferia vídeo a demanda. Això sí, la suma de tots els seus actius i franquícies, un catàleg històric únic i una política de preus agressiva la va convertir ràpidament en la principal rival de la companyia de Ted Sarandos. Els seus 146 milions d’usuaris encara són lluny dels 238 milions de Netflix, però si s’hi sumen els 25,2 de l’esportiu d’ESPN+ i els 48,3 milions de Hulu el resultat són 219,5 milions d’abonats: la cursa està molt ajustada, però Disney té més múscul financer i línies complementàries de negoci. Això sí, els 7.400 milions d’ingressos del 2022 encara no converteixen aquesta divisió en rendible i, com molts dels seus rivals, està en fase de moderació d’inversió (i lleugera caiguda de subscriptors).

Fracàs i renaixement

En la millor tradició de la cultura dels negocis als Estats Units, Disney ha sabut fracassar i superar-ho. El seu moment més crític va ser a finals dels seixanta. La mort del fundador va alterar el rumb de la companyia, que va abandonar ràpidament l’animació en favor de les pel·lícules d’acció real. Però les xifres no quadraven, els gestors se succeïen ràpidament i la conflictivitat laboral anava en augment. Només els parcs aguantaven la companyia, ja que representaven el 69% dels beneficis l’any 1982. El punt d’inflexió no arribaria fins a l’entrada de Michael Eisner com a director general. A ell se li atribueix el renaixement de la companyia, gràcies al retorn de l’animació amb títols que van aconseguir reconnectar amb el públic i captivar no només l’audiència infantil sinó també l’adulta.

Un actor cultural i polític

Durant el gruix de la seva història, les obres de Disney han encarnat valors tradicionals i no disruptius per optimitzar el seu abast. En els darrers temps, però, la companyia ha assumit el canvi cultural i han començat a proliferar les princeses que també són guerreres, les heroïnes que no necessiten ser nòvies de ningú i els personatges que (tímidament) surten del marc heteronormatiu. Això li ha valgut situar-se últimament en el punt de mira del Partit Republicà. L’empresa, de fet, manté una guerra oberta contra el governador de Florida, Ron DeSantis, que ha suprimit els beneficis fiscals de què gaudia el parc que Disney té a Orlando.

Present i futur

Tot i unes seves xifres de vertigen, el colós ja centenari es troba en un moment delicat, amb molts fronts oberts. Per començar, té una crisi de successió. L’històric dirigent Bob Iger –que va quintuplicar la capitalització de la companyia en els seus tres lustres de gestió– va haver de tornar ara fa un any, a punt de complir els setanta, perquè el seu relleu no se’n va acabar de sortir i els indicadors miraven cap avall. Al febrer Disney va anunciar la reducció d’un 3% de la plantilla, cosa que comportarà uns 7.000 acomiadaments, amb l’objectiu de reduir 5.500 milions de dòlars la seva despesa. El 2022 la companyia del ratolí Mickey donava feina a 220.000 persones, un 15% més que l’any anterior. Més enllà de l’ajustament, l’empresa ha de demostrar-se encara que l’streaming pot ser una font de beneficis, ha de mirar a mitjà termini si el seu model de parcs derivarà cap a una experiència de luxe i ha de trobar més encerts en el camp de l’animació, escadussers en els últims tres anys.