La complicitat mediàtica amb les dimissions que no ho són

En l'omissió sovint hi fa el niu la intenció. Els diaris catalans consignen en portada l'ejecció de Jaume Alonso-Cuevillas de la mesa del Parlament, de manera expeditiva, tot just poques hores després que qüestionés l'estratègia de la desobediència en una entrevista. La paraula purga apareix al titular de La Vanguardia i en el subtítol de l'ARA. I aquests dos diaris, i El Periódico, identifiquen en primera pàgina la causa ideològica de la substitució. Així es pot llegir també a VilaWeb i Nació Digital. En altres mitjans, com Crónica Global, l'assumpte es ven com un enfrontament entre Puigdemont –valedor del seu exadvocat– i Laura Borràs. En canvi, el plantejament d'El Punt Avui és bastant més amable. El titular diu "Junts aparta Alonso-Cuevillas de la mesa del Parlament", però no explica quin és el motiu d'aquest moviment i li col·loca un verb suau que contrasta amb els "fulmina" o "expulsa" que apareixen arreu. I el subtítol és "L'executiva del partit accepta la renúncia al càrrec de l'advocat i aposta perquè Aurora Madaula sigui la nova secretària segona", la qual cosa suggereix un mutu acord que és només formal: calia anar al subtítol de l'interior per tenir la història completa. Però tot indica que Alonso-Cuevillas ha estat amablement convidat a marxar, i ell ho ha acceptat, perquè si no l'alternativa era fer-ho amb la silueta d'una sabata marcada al darrere dels pantalons. També a El Nacional optaven per un neutríssim "Junts substitueix Cuevillas per Madaula a la mesa del Parlament", i el director del mitjà, José Antich, titulava la seva columna "La immolació de Cuevillas", de manera que no es venia com una expulsió sinó com un suïcidi.

Els partits tenen tot el dret a canviar les seves peces sobre el tauler de la política, però és deure dels mitjans distingir de manera diàfana entre una dimissió i una destitució.