Criant un assassí
A Movistar+ han estrenat el documental Raising a school shooter, traduït al castellà com Criando a un asesino en masa. Els protagonistes són una mare i dos pares que expliquen com conviuen amb el trauma de ser els progenitors de tres nois que es van convertir en responsables de massacres en instituts. Andy Williams va matar dos estudiants i en va ferir tretze més a l’Institut Santana de Califòrnia l’any 2001. Nicholas Elliot va matar un professor i en va ferir un altre a l’escola cristiana Atlantic Shores de Virgínia el 1988. I Dylan Klebold va ser un dels autors de la matança a l’Institut Columbine de Colorado el 1999, un dels pitjors tirotejos de la història recent als Estats Units. La seva mare, tot just començar el documental, explica que quan el seu marit li va comunicar que hi havia hagut un tiroteig a l’escola amb vint-i-cinc morts i que creien que el seu fill n’era un dels responsables, el primer que va pensar és que tant de bo el seu fill també fos mort.
El documental va alternant les històries dels dos pares i aquesta mare, explicant com va ser el moment d’assabentar-se dels fets i com ha sigut la seva vida després d’aquell succés. Parlen del sentiment de culpabilitat que arrosseguen, l’estigma social que pateixen, els retrets que es fan com a pares i els seus intents de redimir-se. Els tres casos tenen moltes similituds i, per tant, les seves històries avancen en paral·lel. Potser el fet que marca les diferències és que un d’ells és mort i, tot i que la seva mare ho desitgés inicialment en el moment de la tragèdia, després se n’ha penedit perquè això li ha impossibilitat parlar amb el seu fill i mirar d’entendre aspectes que ara la torturen. Els altres dos pares reflexionen sobre l’amor incondicional i com l’atrocitat comesa pels seus fills els va fer canviar com a pares. El documental mostra els tres protagonistes fent la seva vida quotidiana. Ensenyen les seves rutines, construint un relat paral·lel d’informació en què és el mateix espectador qui jutja com és aquesta vida que els ha tocat viure. A la mare de l’assassí de Columbine la veiem fent una classe de gimnàstica i ella mateixa explica que en alguns moments sembla aconseguir una relativa normalitat en la seva existència, però que en els millors moments, quan comença a divertir-se, torna de seguida l’ombra de la culpabilitat. Són protagonistes condemnats a una mena d’infelicitat inquietant i sòrdida. El documental condueix l’espectador a reflexionar sobre l’origen d’aquests assassins adolescents: si neixen predestinats, si és educacional o si és l’entorn social qui els aboca a prémer el gallet contra els seus companys. Si bé s’apunten alguns factors determinants, no n’acabes de treure cap conclusió clara. També és cert que el documental no indaga gaire o pràcticament gens el tipus de paternitat que van exercir els protagonistes i com era la relació amb els seus fills abans que cometessin els assassinats. Per tant, tens la sensació que hi continua havent un buit d’informació que potser és essencial.
