Dels indults als insults

La lògica emocional que governa el relat mediàtic espanyol s'ha tornat a alterar. Per algun mecanisme que se m'escapa, es veu que l'establishment esperava que els líders independentistes acollissin els indults amb el cap cot, dient "Gràcies, gràcies, bwana". No ha estat el cas i els diaris mostren la seva incomoditat aquest dilluns. "L'independentisme rep els indults amb to desafiant", diu el titular de portada d'El País. L'Abc destaca la frase de Junqueras "L'indult és un triomf perquè demostra les debilitats de l'Estat", i en el subtítol considera que el d'Esquerra "es mofa" de la mesura de gràcia. Mentrestant, El Mundo intenta desestabilitzar la patronal: "Líders de CEOE esclaten pels indults i desborden Garamendi". Fa temps que reclamo un pacte per desterrar el verb esclatar, que fem servir els periodistes amb massa lleugeresa. Un senyor de la CEOE ha dit que no està d'acord amb el que ha dit el president de la CEOE. Ni el primer "dinamita" res, ni el segon ha "esclatat". Que és un debat públic, sisplau, no una pel·lícula de Tarantino. El Mundo, per cert, destaca l'article de Gerardo Cuerva "Ens hi juguem Espanya", a la primera pàgina. En fi, si sumem totes les vegades que la caverna ha escrit aquest sintagma, arribarem a la conclusió que Espanya pateix un cas de ludopatia galopant: deu ser l'únic país que es juga a si mateix cada pocs dies. La qual cosa deu voler dir que, o bé té una ratxa de bona sort increïble o, més probablement, que el tremendisme governa els diaris de Madrid sense remei, amigo Sancho.

Amb aquest panorama, el titular de La Razón acaba sent el més moderat: "El recurs de Vox als indults divideix el Suprem". També és el més informatiu, ja que la resta els diaris han optat per fer la digestió anímica d'un grapat de frases sense més transcendència que la que ells mateixos hi atorguen, entre lamentació i lamentació.