Desempallegar-se de la retòrica de la humiliació

L'emocionalitat, en els titulars, és una espècie que cal tirar amb molta prudència si no es vol que emmascari el sabor del tall, que sempre hauria de ser la informació. Els adjectius poden posar un accent, però també una estridència. S'entén que La Vanguardia parli d'una "ferotge ofensiva" en portada –tot i que les conquestes militars siguin extremadament violentes per definició– perquè des del bàndol rus s'intentava vendre la idea d'una guerra llampec i sense peatge civil. Una quimera, evidentment. Ara bé, a El Mundo li fallava el canell i li queia un tou de pebre a la primera pàgina. El seu titular, que deixo en VO, deia: "Putin machaca Kiev para arrodillar a Zelenski". És curiós com el diari no pot sostreure's de la seva retòrica de la humiliació. Com el nen que empastifa de quètxup qualsevol plat que li plantifiquen els soferts pares per sopar, el diari acostuma a explicar les accions dels qui considera enemics en termes de burla i befa. Tothom se jacta, sota aquesta òptica. I, segons Losantos, Rajoy era un "maricomplejines". Alguns titulars de l'últim parell d'anys: "Marlaska humilia el record de les víctimes", "Sánchez es rendeix a ERC i humilia els espanyols", "Als espanyols no els humilia ningú", "El govern s'humilia davant dels secessionistes", "Colau burla i humilia la justícia i el rei"... (aquest últim amb doble combo).

Zelenski s'ha convertit en un heroi inesperat davant l'opinió pública majoritària i no sembla que Putin tingui posicionat el conflicte allà on hauria volgut. Recórrer a la imatge d'un Zelenski agenollat suposa carregar les tintes en l'emoció que pot despertar el personatge en el lector, més que no pas en la descripció dels efectes de la guerra sobre els ucraïnesos. El duo Xavier Colás i Javier Espinosa ho està explicant molt bé sobre el terreny. ¿Per què no aprofitar-ho?