I, després de 37 anys de censura, una alenada de llibertat

BarcelonaEl 'Zimbabwe Herald' s'ha trobat amb una situació insòlita: després de ser 37 anys la veu del règim de Robert Mugabe, s'ha trobat per primer cop amb llibertat editorial. Els ciutadans del país se'n feien creus. Quan no feia ni un mes que el diari havia reclamat el premi Nobel de la pau per al seu benefactor, tot d'una es trobaven sense ningú que els dictés el guió i l'equip ho aprofitava per publicar articles d'opinió aplaudint els esforços per deposar el mandatari. L'alegria ha durat poc, tanmateix. Amb la designació com a president provisional d'Emmerson Mnangagwa –del mateix partit que Mugabe– els titulars s'han tornat a postrar davant del poder. "El president mereix el nostre màxim suport", deia el titular d'un editorial destacat en portada. Espero que aquesta fugaç alenada de llibertat esperoni els més joves a moure els límits establerts.

Cal dir que el diari, malgrat aquesta mala fama, és el de més tirada del país. I el que paga més bé als seus redactors, així que en un país arrasat per l'atur, molts periodistes malden per entrar-hi encara que sigui per escriure al dictat.

És per això que la precarització que ha patit el sector del periodisme els darrers anys a casa nostra és perillosa. El poder sempre té diners per captar el talent. Hi penso sobretot recordant la meva etapa com a periodista local: qualsevol ajuntament de 5.000 habitants podia pagar el doble que un sou de redactor en un diari per a qui elaborés el butlletí municipal. Amb foto de l'alcalde a cada pàgina, esclar. Hi ha comarques on els tècnics de comunicació deuen triplicar en nombre els periodistes locals i sextuplicar-ne els ingressos, de manera que cada vegada és més difícil mantenir perfils sèniors. I la feina de la premsa local ha estat –i segueix sent– fonamental per explicar la realitat més immediata als catalans.