Com devaluar el feminisme en tres portades

La manifestació del 8-M del 2018 va ser històrica i tots els diaris van col·locar en portada imatges de la riuada de gent. Bé, l'Abc hi va posar el primer pla d'una noia jove, bonica segons el cànon dominant, i amb un titular en positiu: és així com podem saber que aleshores encara governava el Partit Popular. Un any després, amb Sánchez ja de president, els titulars de la caverna havien passat del dolç a l'agre. I l'Abc també retratava una noia jove i bonica segons les convencions, però ja no la mostrava alegre com l'anterior, sinó més sorruda. Abc, El Mundo i La Razón criticaven aquell any la politització de la jornada. La qual cosa, esclar, era una politització instada des de la mateixa premsa que la denunciava: les dones (i els homes) que es manifestaven seguien demanant exactament el mateix, la punyetera igualtat de drets i oportunitats. Passem al 2020. L'Abc segueix apostant pel primer pla d'una noia jove i atractiva –sempre segons uns paràmetres ben estrets– però en aquest cas mira de cara i l'actitud sembla més agressiva, desafiant. Que les dones es manifestin està bé, pero dentro de un orden, ens diu aquesta curiosa evolució gràfica de poncella a bèstia en només dos anys. El recurs de la noia-estendard –que quan es fa servir el 8-M té un punt de contradicció evident– comporta un avantatge afegit: t'estalvia haver de mostrar la multitud i, per tant, l'amplitud de suport que genera una determinada causa. Les portades de Madrid de l'endemà de l'Onze de Setembre, per exemple, són sempre un manual d'ús del teleobjectiu i el zoom.

I així arribem a aquest 2021. Ja no hi ha retrat de noia jove a l'Abc: només un titular sense foto, i s'insisteix un any més en la suposada fractura del feminisme. A La Razón ometen directament cap referència al 8-M en la seva primera pàgina. La triple dreta ja abaixa la persiana. Com a mínim fins que torni a manar el PP. O bé Vox.