Actriu, estrena la segona temporada de 'Valeria'
Mèdia 10/08/2021

Diana Gómez: “Hi ha certs llocs on la nostra generació no ha pogut arribar"

5 min
L'actriu Diana Gómez la setmana passada a Sabadell

BarcelonaDiana Gómez (Igualada, 1989) és de les poques actrius catalanes de menys de 35 anys que han protagonitzat una sèrie de tirada internacional. L'actriu va estrenar Valeria a Netflix el maig de l'any passat, i en pocs dies la ficció es va convertir en la més vista a la plataforma a Espanya aquella setmana. La segona temporada de la sèrie, basada en les novel·les d'Elísabet Benavent, arriba aquest divendres amb una protagonista encara plena de dubtes sobre la seva carrera professional i la seva vida amorosa.

Valeria és la primera sèrie que protagonitzes. Què ha significat per a tu?

— L’estiu anterior a Valeria havia estat treballant fora del món de la interpretació, de cambrera i de guia turística, perquè no tenia diners. Valeria va significar una gran oportunitat pel que fa a reconeixement però també de volum de feina. Quan protagonitzes una sèrie et carregues a l'esquena el repte d’explicar la història i que l’espectador la pugui seguir a través del teu personatge. Al principi m’ho vaig agafar amb molta il·lusió, però també amb vertigen. No sabia gaire bé què significava això d’estrenar amb Netflix a 190 països alhora. Em feia una mica de por. Però em sento molt afortunada, l’equip m’ha acompanyat molt i no m’he sentit sola. 

Com es nota l'impacte de fer una sèrie de tirada internacional?

— Sobretot es nota a les xarxes socials, perquè rebo missatges de gent de l’altra punta del món que ha vist la sèrie i li ha agradat. Vam estrenar-la en pandèmia i vam gravar la segona temporada en pandèmia. Segurament arran d’això, el meu dia a dia no ha canviat gens, més enllà de quan obro les xarxes socials. També és cert que he tingut feina en un moment en què el sector estava i està bastant malament. Quan tot sembla que vagi en contra, que jo estigui passant per un dels meus millors moments és al·lucinant.

La Valeria és una jove a punt de debutar en la literatura. Què et va connectar amb la seva història?

— Vaig veure que era una noia de quasi 30 anys que passava per problemes que jo havia passat. La síndrome de la impostora que ella pateix, per exemple, a mi em va passar justament amb Valeria. Al principi pensava que en qualsevol moment em dirien que no serveixo per aquesta feina i que em farien fora. Vaig arribar als 30 i volia apostar per la meva professió, però no me n'estava sortint. Hi va haver un moment que vaig dir: com m’ho combino? Abandono? Faig altres feines? I com que justament havia passat per això l’estiu anterior, tenia moltes ganes d’explicar aquesta història. També perquè les amigues són el puntal del personatge, són la família, i per a mi això és molt important ensenyar-ho.

Què passa als 30 anys que marquin aquest abans i després en la vida de molta gent?

— Tinc la sensació que la nostra generació està en l’impàs de dues generacions. La generació anterior a la nostra, als 30 anys segurament tenia facilitats per comprar un pis, tenia una feina amb la carrera encaminada i potser ja tenien família. La nostra no vol ben bé això, hi ha certs llocs on no hem pogut arribar, hem tingut crisis entremig i hi ha un sostre que ens impedeix pujar amunt. En el meu cas pensava: soc actriu, però no sé si em podré dedicar tota la vida a això. Segurament aquest dubte tornarà a sortir, és una cosa que en la nostra professió l'anem vivint. Però si no puc viure del que m’agrada, què faig amb la meva vida? Tampoc tinc experiència en altres àmbits. Aleshores em vaig plantejar qui era i vaig veure que hi ha moments en què lligava molt la meva professió amb la meva identitat. He hagut d’aprendre a deslligar-la.

¿El fet de pertànyer a la generació mil·lennial ho posa més difícil?

— Hi ha certes estructures que la generació posterior a la nostra ja ha trencat. Quan passin els 30 potser ja no buscaran certes coses perquè saben que allò no els donarà la felicitat. La nostra generació encara està en aquell punt que vol trencar amb aquestes estructures però les porta molt endins, i costa molt. Hi ha aquesta lluita interna. És un moment de replantejar-te coses també perquè ja et coneixes més. Però sembla que a partir dels 30 t’has de posar seriós a la vida, i això és una bestiesa molt gran.

La Valeria és escriptora i té una crisi creativa. Com són les crisis creatives de les actrius?

— A vegades tens unes expectatives amb una escena i el dia que l’has de fer no te'n surts, o ho fas cap a un altre costat i no funciona. Hi ha frustració perquè hi ha moltes ganes de fer-ho bé. Hi ha dies que estàs més connectada i dies que no et surt. Has d’aprendre a dir: això és una feina, si avui no ha sortit demà intentaré que surti millor.

Valeria és de les primeres sèries espanyoles d'una plataforma de streaming protagonitzada per dones joves, tot i que en altres països, com els Estats Units o el Regne Unit, fa anys que n'hi ha. A què ho atribueixes?

— Espero creure que és perquè socialment hi està havent un canvi. Hi ha un empoderament femení i això comporta que les dones ocupem més espais que els que abans ocupàvem. Valeria no deixa de ser una comèdia romàntica i les quatre actrius protagonistes tenim cossos normatius, però malgrat tot s’intenta ensenyar una naturalitat i una realitat que fa uns anys no es trobava a la televisió. Espero que el camí sigui aquest, obrir-lo perquè les dones puguem protagonitzar qualsevol tipus de sèrie, pel·lícula o obra de teatre.

Vas començar a treballar d'actriu el 2006, però a Catalunya molts espectadors et van conèixer amb El crac, la sèrie de Joel Joan i Héctor Claramunt on interpretaves la Carla. Com recordes aquella època?

— Vaig aprendre moltíssim. Treballar amb el Joel i l’Héctor em va permetre fer un pas més, perquè era un personatge que a priori no feia per mi. Fins aleshores havia fet personatges amb els quals de caràcter m'assemblava més. En canvi, la Carla era una dona molt cap enfora. M’ho vaig passar molt bé, va ser molt divertit i estic molt contenta d’aquella feina. Va ser un abans i un després en termes de creixement professional.

Després has participat en sèries com Sé quien eres i La casa de papel. La teva vida professional passarà per Madrid?

— Ara hi ha molta feina de moltes plataformes a Madrid. Netflix ha plantat la seu allà i hi ha construït molts platós. Jo aniré on em cridin, tant si és a Madrid com a Barcelona com en projectes internacionals. Tinc molt clar que la meva base serà Catalunya, i m'agradaria treballar a casa, però no em fa res haver de viatjar.

stats