Teresa Gimpera Flaquer (Igualada, 1936) ens rep al petit pis de la residència per a gent gran on ara viu, a prop del passeig de la Bonanova, a Barcelona. A les parets hi té penjats quadres i retrats de quan als anys 60 i 70 va enamorar fotògrafs, publicistes, directors de cinema, i milers d’admiradors que hi somiaven. La Gimpera, com s’anomena a ella mateixa, viu les limitacions del present amb la mateixa naturalitat amb què es va trobar fent un prova a Hollywood amb Alfred Hitchcock o prestant el cos nu i la mirada provocativa per a la foto de Miserachs que la va convertir en la icona de Bocaccio. Als 85 anys, Gimpera encarna l’elegància personal amb un somriure amable, sentit de l’humor i molt d’amor per als seus vius i morts, sense sentimentalismes. El gran Toni Vall acaba de publicar la biografia Teresa Gimpera, així és la vida (Grup 62), un llibre que passa xuclant. Just quan acabem l’entrevista, truca en Job: “Què fas, mare?” “Estic a la meva habitació amb quatre homes, imagina’t”.
“Teresa, tu sí que has tingut una vida que ha valgut la pena”. ¿Et sap greu quan sents que t’ho diuen altres dones?
— Sí, són dones que es van quedar a fer de mestresses de casa i dependents del marit, que potser tenia una amant en un apartament. Sí, em sap greu, però és que la gent jove no us podeu imaginar com era allò. Per llei, el marit t’havia de donar permís perquè obrissis un compte al banc, o fins i tot per comprar-te unes mitges.
D’on vas treure el sentit d’independència personal?
— En el fons, va ser la necessitat i la casualitat. Em vaig casar amb 20 anys (el meu pare va haver de firmar per donar-me permís perquè la majoria d’edat era als 21) i el matrimoni no va funcionar i van començar a néixer fills, de manera que havia de guanyar diners. I la casualitat és que el meu marit treballava a Seix Barral i el vaig anar a esperar un dia i tenien un departament de publicitat i li van dir: “La teva dona ens aniria bé per a una foto d’una cervesa”. Perquè la sort que he tingut jo és que soc molt fotogènica. I aquella foto va anar bé i em van començar a telefonar per fer anuncis i, esclar, vaig veure que era una feina i vaig començar a invertir en mi mateixa, a anar a les millors perruqueries i a comprar revistes franceses per copiar-los el vestuari.
Has dit que vas tenir la sort de ser “molt fotogènica”. Em pensava que anaves a dir “molt guapa”.
— És que d’això me n’he adonat molts anys després. I sí, és veritat, ara quan veig fotografies em dic que sí, que realment era guapa, però vaig estar molts anys que no m’ho creia, que la gent m’ho deia per fer-me un compliment. És que no n’he sigut mai conscient. Vull dir, a mi m’han anat sortint coses, com quan el Pertegaz em va demanar per fer de maniquí. Esclar, tinc ossos, soc ampla, tinc corbes, i en aquella època era molt prima. Sempre em deia: “Señorita Gimpera, esconda el sexi, por favor”. Però volia que desfilés per a ell perquè deia que queia molt bé a les senyores.
I, conscient del teu potencial, vas voler que et fotografiés Leopoldo Pomés.
— En Pomés feia una publicitat molt diferent i vaig pensar que m’interessaria conèixer-lo i poder-hi treballar. El vaig anar a veure, és l’única persona que he anat a buscar a la meva vida. La rebuda va ser fatal, perquè ell era molt pretensiós, i em diu: “La roba que portes no m’agrada, el pentinat no m’agrada...” Em va fer unes fotos i me’n vaig anar pensant que no me n’havia sortit, però al cap de poc em va començar a trucar i ja vaig començar a treballar. En Pomés em va ensenyar a treure la part, diguem-ne, eròtica de mi, em va ensenyar a fer servir no el cos, sinó la imatge, saber-me expressar no de tonta com les models que agafaven el producte i l’assenyalaven amb el dit. Ell tenia l’obsessió que els seus espots fossin diferents. Et citaven a les quatre de la tarda i ell no es posava a rodar fins a les sis, perquè anava rumiant i caminant amunt i avall.
En aquest llistat de grans hi ha Alfred Hitchcock.
— Una periodista americana a Madrid em va fer una entrevista del tipus “L’actriu espanyola Teresa Gimpera...” i no sé què de la bellesa. I es veu que el Hitchcock va veure allò i va demanar: “Que la busquin”. I em van trobar, esclar. I ja em tens anant sola a Hollywood, sense mànager ni ningú, amb uns nervis a l’avió, tot el viatge memoritzant el diàleg que havia de dir en anglès per no fallar.
I com va anar?
— El primer dia, Hitchcock va venir a maquillatge. “Hello, miss Gimpera”. I demana que em maquillin de color oliva i em posin una perruca negra. Allò era impressionant. Pensa que em vaig trobar penjats al camerino dos vestits per estrenar que m’havia fet l’Edith Head, una dissenyadora que va guanyar vuit Oscars de vestuari, un vestit que era de color morat i l’altre groc. I vaig triar el morat, perquè pensava que amb el negre del cabell m’aniria bé. Van buscar dobles meus de llum, tenia un cotxe a la porta les vint-i-quatre hores, un dialogue coach per si el meu anglès tenia problemes... Vaig firmar que si sortia bé faria tres pel·lícules amb ells.
I no va sortir.
— No. Acabades les proves em van dir: “Thank you very much, miss Gimpera. Have a nice trip home”. Vaig tornar a casa en primera classe, en una època en què als avions hi havia cambrers i xefs amb barret blanc. Van servir-me xampany i entre la beguda, els llums d’una Los Angeles immensa als meus peus i els nervis, em van començar a caure unes llàgrimes que no podia parar. Final de la història.
A Itàlia sí que hi vas treballar molt.
— Sí, i vaig viure a Roma, on cada dos per tres em paraven pel carrer i em deien: “Do you speak english?” Allà em van llançar la floreta més maca que m’han dit mai. Un dia anava per Villa Borghese i de sobte venen dos nois i un diu a l’altre: “Guarda questa ragazza che bella”. I l’altre diu: “E bella, ma io benedico a la sua mama”. Això només ho poden fer els italians.
De manera que tu no et vas haver d’esforçar gaire per seduir ningú.
— Sí, però és que jo no anava pel món seduint. Eren ells que volien seduir-me, i em convidaven a sopar. Ara, he sigut llesta i quan els veia venir els deia: “Tu què vols? Això? Doncs som-hi”. I, esclar, s’acollonien i se n’anaven. O gent que em preguntava directament quant valia jo, què volia cobrar, i que coneixien l’Agnelli i la meva carrera arribaria a dalt de tot. A l’agència de models els he dit molts cops que vagin amb compte, que això passa si tu vols que passi. Si tu veus clar que el que t’ofereixen és a canvi d’alguna cosa més que no té res a veure amb la professió, has de dir que no. A part que jo ja no era una nena, perquè ja estava casada i tenia tres fills.
¿Et pesa no haver-los dedicat més temps?
— Tinc una conversa pendent amb els meus fills de com van viure la separació, que m’enamorés d’un altre home, o allò d’acabar el dissabte una pel·lícula i començar-ne una altra el dilluns. I aquella frase que tinc clavada i em feia un mal: “Mare, quan tornes?” Un dia, perquè s’adonessin de què feia la mare me’ls vaig endur a Madrid, quan rodava Las petroleras amb la Brigitte Bardot. Van estar allà una setmana i van dir que mai més.
Quan es va morir el teu fill Joan vas ser molt clara a l’esquela (s’ha mort de droga i de sida) i al llibre ets molt clara també admetent que el pas del temps posa una distància entre una pèrdua com aquella i els sentiments que et desperta.
— Sí, però jo la distància la vaig posar gairebé a l’acte, perquè el Joan va estar-se 11 anys patint. Anava a un lloc a rehabilitar-se, en sortia bé, ens animàvem tots i tornava a caure. I jo amagant-ho, perquè no volia que la premsa se n’assabentés perquè no li fessin mal a ell, no per escàndol. Pensa que el vam enviar a una casa de pagès, me’l vaig emportar a Almeria en cotxe perquè li agradava molt conduir, ell i jo sols, però controlant l’orina, no deixant-lo ni un moment sol, no donant-li ni un duro. Això tampoc és viure per a un noi de 20 anys, entens? I llavors va venir la sida, i quan es va anar apagant i el metge em va dir que l’agonia d’una persona jove és molt llarga, li vaig dir que l’ajudés a morir, imagina’t. Al final no va fer falta.
I la mort va ser un alliberament.
— Sí, tot i que vaig estar un any i mig o dos anys que no podia veure una foto d’ell, fins que un dia em vaig dir: “Gimpera, ja està bé. Vinga va, valor”. I ara tinc fotos d’ell a l’habitació.
Tu que has conegut tants homes, què tenia el Craig que no...
— Tants homes!
O que tants homes t’han volgut conèixer, què tenia el Craig que no tinguessin els de “Do you speak english?”
— És molt fàcil: que s’enamorin de mi o que jo m’enamori d’algú és senzill, però que algú s’enamori de tu amb tres fills al darrere no és tan fàcil. I que m’ajudi amb tot, que no hi hagi hagut baralles amb el meu primer marit... El Craig va ser d’una gran generositat i em va respectar sempre, i jo no estava acostumada al respecte dels homes. El Craig em va cedir sempre el protagonisme. Em va fer somriure més.
Total, que us vau casar 25 anys després de començar la relació.
— El dia que em va dir que es volia casar amb mi, baixàvem pel carrer Balmes, conduïa jo, i una mica més i me’n vaig contra la paret. I llavors, de broma li vaig dir: “Si et vols casar amb mi li has de demanar la mà al meu pare i has de portar-li una ampolla de Calisay”. I ho va fer!
Hi somies, amb el Craig?
— Sí, i em passa una cosa, que em fa vergonya dir, que és que a la nit, quan m’aixeco per anar al lavabo, vaig amb compte al bellugar-me al llit per no despertar-lo. I després em dic: “Però si fa tant temps que no hi és!”
Com te la prens, la mort?
— Em passa una cosa tremenda, perquè sé que la tinc a prop i, a més, segons com, no m’interessarà seguir. Això els meus fills ja ho saben, ni tubs, ni hospitals, ni històries, però el que em preocupa de la mort, fixa’t quina cosa més idiota, és que penso que quan em mori enyoraré els fills. Oi, quina cosa més estranya? Em fa patir que els enyoraré, que no els tindré a prop. Després penso: “Gimpera, però si tu no hi seràs!”
Però encara somrius.
— Sí, esclar. Aviam, has d'entendre la teva edat, no pots anar ensenyant els pernils. Jo noto que m’he fet gran, tinc artrosi i les cames, amb les quals tant em vaig guanyar la vida, ara són la part dèbil del meu cos. I a vegades m’enfado, perquè començo a tenir inseguretat física, de caure i trencar-me alguna cosa. O sigui que, de mica en mica, em comença a arribar aquesta debilitat. Però intento no crear-me malestars i procuro tenir una vida plena i fer coses i estar al corrent de tot, i admiro la gent jove, i els dic que siguin valents, perquè crec que, en el fons, el que he fet jo a la vida ha estat ser valenta.
