Dir o no el nom del teu assetjador sexual

La comunicadora (i exsecretària de Polítiques Digitals de la Generalitat) Gina Tost ha explicat un cas d’assetjament sexual que va patir en un entorn laboral fa 25 anys. No ha de demostrar res, perquè va anar al jutjat en el seu moment i va aconseguir una sentència condemnatòria. Ara ho ha fet públic, però no ha revelat el nom del sàtrapa, tot i que diu que "segueix treballant en llocs importants". A partir d’aquí, ha viscut una onada de missatges a les xarxes que li reclamen –li exigeixen, més aviat– que posi nom i cognoms al seu relat, cosa que ella refusa.

Hi té tot el dret. Alguns apel·len a una presumpta obligació d’assenyalar la persona perquè en el seu entorn de feina siguin conscients de quins són els seus antecedents. Però ¿realment hi ha una responsabilitat moral de fer-ho? Quan una persona ha passat per un tràngol com aquest, que va durar tres anys i va incloure segons relata un viacrucis judicial car i lamentable, ¿la societat li pot exigir que a sobre enceti un focus de tensió nou amb l’assetjador i abanderi una causa col·lectiva? Les víctimes que sí que ho fan mereixen tot l’aplaudiment i suport per la seva valentia, però no es pot fer cap retret a qui opta per empassar-se el gripau i seguir amb la vida. O explicar-ho en els seus termes, que haurà raonat íntimament. A més, llegint alguns dels missatges és evident que algunes d’aquestes solemnes apel·lacions a la responsabilitat són meres excuses per satisfer la curiositat immediata de saber un nom i constatar si un el coneix. Però el cadàver del cuquet de la curiositat es descompon de pressa, un cop mort, i mentre nosaltres saltem al pròxim input d’immediatesa, les conseqüències per a la denunciant poden ser més duradores i comportar una revictimització traumàtica. Denunciar no és fàcil –com alguns volen pretendre–, i a les xarxes sobra suspicàcia i falta empatia.