Mèdia 02/06/2021

'Drag Race', de la marginalitat a l'èxit televisiu

La versió espanyola del 'talent show' de transformisme és l'últim exemple del fenomen global en què s'ha convertit el programa

3 min
Les participants de 'Drag Race España'

Tretze temporades i diversos spin-off, entre els quals sis edicions de la versió All Stars. Quan RuPaul's Drag Race es va estrenar als Estats Units fa més d’una dècada semblava més destinat a ser un producte de nínxol que no pas a convertir-se en un fenomen internacional, com finalment ha sigut. Prova de la seva popularitat és la recent estrenada versió espanyola, que es pot veure a través d’Atresplayer Premium i que aquest dijous emetrà el seu primer episodi en obert a Antena 3 en horari de late night –una estratègia similar a la que va seguir amb la sèrie Veneno–. Com la versió nord-americana, que presenta el superpopular RuPaul, Drag Race España busca la millor superestrella drag, un títol per al qual s'han de passar tot tipus de proves artístiques.

RuPaul presenta la versió original nord-americana.

Com assenyala el periodista i activista LGTBIQ+ Rubén Serrano, la cultura drag fa dècades que existeix, tot i que tradicionalment havia estat relegada a l’escena més underground. “Dins d’aquesta escena hi ha un moviment molt potent que ha creat una comunitat molt consolidada”, assenyala l’autor del llibre No estamos tan bien (Temas de Hoy) sobre una de les claus de l’èxit del format. Per al periodista un dels aspectes més positius i interessants del programa és la seva capacitat per compartir un tipus de vivències que per a una part del públic són desconegudes. “El programa té un discurs clar que explica com les drags s’han hagut de formar i crear en un espai amagat i marginal perquè fos segur”, remarca. Amb un embolcall d'entreteniment pur i dosis d'humor, el format ho aprofita per acostar històries personals que parlen en molts casos de discriminació i incomprensió.

Més enllà del col·lectiu

Per a la drag Licorka Fey,el programa és, bàsicament, un talent show total. “L’art del transformisme és un art multidisciplinari i, per tant, hi ha proves de cant, d’actuació, de comèdia, de costura, looks i maquillatge”, explica l’artista, que remarca que si el programa ha arribat ara aquí és perquè el format “ja funciona sol i es poden arriscar a obrir fronteres”. Un dels triomfs de Drag Race ha sigut aconseguir traspassar les barreres del seu públic objectiu. Licorka Fey assenyala que, a part de ser un espai plural per a tot el col·lectiu LGTBIQ+, ha expandit l’art del drag i ha creat fans incondicionals fora de la comunitat, especialment entre les dones cisgènere i heterosexuals. “Ha donat una nova pàtina al que s’entén per drag i ha fet que agafi una nova dimensió”, explica, que assegura que el programa ha revaloritzat el transformisme i ha fet que el públic l’entengui com un art. 

L’interès pel format es va veure amb el llançament de Drag Race España, que s’ha convertit en la millor estrena de la plataforma de pagament d’Atresmedia. Segons el grup de comunicació, en el seu primer dia a la plataforma va aconseguir 5,7 milions d’impressions, mentre que el total de la setmana ha sigut de 10 milions. La versió espanyola compta amb el suport de la productora original World of Wonder, que ha firmat un acord amb Atresmedia i Buendia Studios, i està presentada Supremme de Luxe. Drags com Arantxa Castilla-La Mancha, Pupi Poisson, Sagittaria, Killer Queen o Hugáceo Crujiente competeixen entre elles per ser coronades com la reina de l’edició. 

Rubén Serrano assenyala que sense la irrupció d’internet i les plataformes de streaming no es podria entendre l’èxit de Drag Race més enllà de les fronteres de la comunitat. “Sense la democratització de la cultura a través de les xarxes potser no hi hauria una versió espanyola”, explica el periodista. De fet, el dia de la seva estrena, la versió espanyola es va col·locar en primera posició de les tendències de Twitter i va aconseguir col·lar-se en el rànquing mundial.

L’èxit també té una cara menys amable: la de les crítiques per part d’un sector del feminisme (l’anomenat transexcloent) que acusen la cultura drag de ser misògina. “Des del meu punt de vista, el drag va més enllà d’encarnar un personatge femení i això és el que ha mostrat RuPaul. No tot passa pel personatge típic i tòpic femení i això és molt interessant”, reflexiona Licorka Fey. Serrano considera que la lectura que la cultura drag s’apropia d’un estereotip de dona per parodiar-lo i ridiculitzar-lo és “reduccionista i una mica ignorant”. “El drag neix a la comunitat LGTBI+ perquè les persones que en formen part poguessin mostrar la seva feminitat en un entorn segur i apartat en què no patissin violència i agressions”, explica Serrano, que remarca que el col·lectiu drag és molt divers. El periodista assegura que lluny de ridiculitzar, el que fa el moviment és "qüestionar els papers i les diferents imatges i opressions que recauen sobre la imatge cultural i social de la dona".

stats