Emily Dickinson feia 'twerking' (i altres formes de subvertir els biopics)

BarcelonaFa un segle i mig la poeta Emily Dickinson escrivia que la Mort la venia a buscar en carruatge per portar-la de passeig. En el món de la generació Z, aquest sinistre personatge agafa la forma del raper Wiz Khalifa, almenys en l’aproximació d'AppleTV+ a la vida de l’escriptora a Dickinson, sèrie que ha subvertit el gènere del biopic i que actualment emet la seva tercera i última temporada. No és l’única llicència que es pren la creadora Alena Smith per explicar la vida i obra de la poeta d’Amherst, interpretada per Hailee Steinfeld: el món de Dickinson és multicultural, s’hi escolta Billie Eilish i es fan festes en què es balla twerk, tot això sense deixar de ser una sèrie d’època. ¿Aquestes tries són una manera barroera d’escandalitzar les ments més clàssiques o simplement una via eficaç per acostar una poeta fonamental de la història de la literatura a les audiències més joves (i no tant)?

Alena Smith defensa que moltes de les seves eleccions, malgrat haver sigut considerades una subversió del gènere biogràfic, no responen a una qüestió d’aparença o posició estètica sinó que pretenen establir un fil conductor entre el segle XIX, en què passa l’acció, i l’actualitat. En una entrevista recent al New Yorker, la guionista remarcava que l’ús d’un marc modern permet parar atenció a elements que en altres moments haurien passat desapercebuts o trencar amb idees preconcebudes. Entre altres coses, Smith va crear la sèrie per acabar amb “el mite de l’Emily com una persona depressiva, tímida i anèmica i dir: «No, va ser una dona amb un gran sentit de l’humor i apassionada que, fins i tot dins de les limitacions que li imposava una societat molt conservadora, va tenir la fortalesa d’escriure una obra que inclou alguns dels millors textos escrits en llengua anglesa»”. 

La catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona María-Milagros Rivera Garretas, autora del llibre Emily Dickinson (Sabina Editorial) i cofundadora del Centro de Investigación de Mujeres Duoda, està d'acord amb la creadora de la sèrie que la imatge que històricament s'ha tingut de l’escriptora no s'adequa a la realitat, però defensa que ja fa anys que ha quedat clar, sense que calgui fer retrats amb elements moderns, que la poeta no era la dona reclusiva que durant molt de temps es creia que era. "Qui ha de ser conscient d'això és la persona que escriu sobre ella, ha d'informar-se bé primer", assenyala la professora, que remarca que quan han sigut els homes els que s'han acostat a l'obra de la poeta "no han sigut capaços d'acceptar tota la seva grandesa". El retrat que Smith fa de Dickinson és decididament feminista i queer (un dels eixos conductors és la relació de la poeta amb la seva amiga i cunyada Susan Gilbert) i vol fugir de ser un tractat academicista de l'escriptora. "El meu interès no és fer una anàlisi escolar de la veritat sobre Emily Dickinson. És utilitzar l'Emily com a avatar per donar un cop d'ull al món en què vivim", explica la creadora

Jugant amb la història

Acostar-se al món actual és un principi que també està present en algunes de les decisions sobre diversitat que han pres sèries recents. És el cas de Los Bridgerton i, especialment, d'Ana Bolena, que s'acaba d'estrenar a HBO Max. La sèrie va causar controvèrsia al Regne Unit després que es fes públic que l'encarregada de donar vida a la segona dona d'Enric VIII seria l'actriu negra Jodie Turner-Smith. Arran de les crítiques que acusaven la sèrie de no ser històricament acurada i de caure en un excés de correcció política, la directora d'Ana Bolena, Lynsey Miller, va defensar que es va buscar l'actriu que representava millor l'esperit de la reina. "És increïblement alliberador no haver d'estar pendent d'idees preconcebudes pel que fa al físic", assegurava. Per altra banda, l'actriu Thalissa Teixeira, britànica d'origen brasiler que a la sèrie interpreta Madge Shelton, cosina d'Anna Bolena i amant d'Enric VIII, defensava que la sèrie explica "una històrica de la Gran Bretanya i la Gran Bretanya actual és molt diferent. I crec que podem explicar una història que va més enllà del que estem dient. No estem parlant només d'Anna Bolena. Estem parlant d'històries sobre fidelitat, germanor i fraternitat".

Mentre la principal subversió d'Ana Bolena ha sigut fitxar actrius i actors no blancs, The great (Starzplay) ha optat per regirar completament la història de Caterina la Gran, interpretada per Elle Fanning, per convertir-la en una comèdia estripada amb un grapat de personatges histriònics, començant pel marit de l'emperadriu, Pere III. La sèrie, però, no enganya mai els espectador: al principi de cada episodi apareix un advertiment que els alerta que el que estan a punt de veure no és un relat històric acurat i que qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat. El creador de la sèrie, Tony McNamara, que va coescriure La favorita, una altra obra monàrquica amb una visió pròpia, assegurava que va crear The great buscant explicar temes del present. "Sempre ens estem preguntant «Quina és la pregunta contemporània?» No només «Estic intentant formar un imperi» sinó «¿Com seria per a una dona de vint-i-pocs anys acabar atrapada en un matrimoni realment desastrós del qual no pot escapar?»".

En aquesta versió punky i irònica de la vida de Caterina la Gran hi sonen cançons de Tears for Fears, Primal Scream o Cat Power però el resultat té poc a veure amb l'esteticisme d'una altra ficció que va intentar jugar amb una història reial, la Maria Antonieta de Sofia Coppola. El relat de The great, que el 19 de desembre estrena segona temporada, utilitza el passat per parlar del present com ho fa també Dickinson.