L’entrevista a Trump dels 16 milions de dòlars
Diumenge a la nit, just després que Donald Trump tornés del seu viatge per l’Àsia, va concedir una entrevista al 60 minutes de la CBS gravada al seu resort de Mar-a-Lago. El programa la va emetre l’endemà en una versió reduïda. Només 28 minuts d’una gravació que, en realitat, en va durar 90. La cadena en va penjar una versió digital més extensa de 73 minuts, especificant que és una “versió ampliada que ha estat condensada per a una major claredat”. Caldria aclarir què s’entén per claredat, on són els 13 minuts que han desaparegut i els criteris de “condensació”. La tisorada és escandalosa, sobretot perquè, fa exactament un any, Donald Trump va denunciar la Paramount, l’empresa matriu de la CBS, per haver retallat l’entrevista a Kamala Harris en aquest mateix programa. A les portes de les eleccions, Trump va considerar que l’edició havia afavorit la demòcrata al fer-la semblar més eloqüent, i que això havia afectat negativament la seva campanya. Mesos més tard, la Paramount resoldria el litigi pagant 16 milions de dòlars a Trump per desencallar interessos empresarials que necessitaven el vistiplau de l’administració.
Que ara sigui Trump el que s’avingui a la retallada provoca perplexitat, i és una incoherència periodística flagrant que ha incomodat la cadena. Al final de l’entrevista, el president li va recordar a Norah O’Donnell, la periodista, que ell havia cobrat els 16 milions de dòlars i que ara estava molt content amb la nova propietat del grup mediàtic. Per rematar-ho, li va dir que aquell moment el podia retallar de la conversa, exhibint la manca d’escrúpols, la indiferència davant la manipulació del contingut i el nivell de control que té sobre l’emissió. El comentari, que desacredita periodísticament el programa i la CBS, el van ometre en la versió televisiva dels 28 minuts, però la presentadora es va veure obligada a recordar-ho a la introducció del programa per salvaguardar el poc honor que queda a la cadena.
La doble versió de l’entrevista a Trump ens permet analitzar les implicacions de l’edició. En la versió llarga, les respostes són eternes i O’Donnell no se’n surt a l’hora d’interrompre’l i, per tant, en la versió televisada condensen tant el discurs que la periodista queda reduïda a un paper accessori. S’eliminen els silencis i les divagacions i absurditats de Trump, i això determina la percepció que l’espectador té de la seva imatge. Trump té el control absolut de la conversa. L’emissió genera desconfiança sobre el contingut. Fa dubtar dels criteris que s’han aplicat en la selecció: què es considera essencial i què accessori. Si s’aplica un criteri estrictament informatiu s’eliminen qüestions no verbals, de caràcter i simbòliques que afecten el criteri de l’espectador. Per exemple, s’elimina el moment en què ell pressiona la periodista perquè reconegui la millora de la ciutat de Washington D.C. gràcies a les seves polítiques de seguretat. El resultat capgira la finalitat d’una entrevista presidencial. No és el periodisme qui fiscalitza el poder. És el poder fiscalitzant el periodisme.
