Entrevista
Mèdia 22/10/2022

Juan Diego Botto: Espero que els joves sàpiguen gestionar les coses millor del que hem sabut fer-ho nosaltres

Actor, director i dramaturg

8 min
Juan Diego Botto

BarcelonaEl 25 de novembre estrena com a protagonista No me gusta conducir, una sèrie signada per Borja Cobeaga sobre la crisi de mitjana edat. Mentrestant, manté en cartell el film En los márgenes, centrat en els desnonaments que encara es produeixen tot i que els mitjans hagin atenuat el focus sobre aquest fenomen. I tot això mentre encara gira la seva obra lorquiana Una noche sin luna. Juan Diego Botto viu un moment dolç professionalment, però viu amb preocupació el canvi d'era.

El protagonista de No me gusta conducir és tancat i esquerp. El teu paper a En los márgenes és el d’un home que no està a l’alçada de les circumstàncies. ¿T’agraden els personatges imperfectes i poc heroics?

— A tots ens agraden els personatges imperfectes perquè són els més similars a la vida real. Els perfectes i heroics són minoria, i jo pràcticament no en conec. Però ha estat atzarós, pura coincidència. Quan vaig llegir el guió de la sèrie de Borja Cobeaga em va agradar perquè enxampava el personatge en un moment de la seva vida de desconstrucció. És algú amb un elevat concepte d’ell mateix, però a poc a poc la realitat el va posant al davant dels seus límits... fins que accepta que és un rondinaire.

T’atreviries a assenyalar les teves, d’imperfeccions?

— Tots els que hem escrit algun cop parlem una mica de nosaltres mateixos i, al capdavall, això és una manera de reflectir les nostres pròpies imperfeccions.

Cobeaga manté el costumisme de treballs anteriors seus, però hi ha un gir cap a l’amargor, aquí. Què li volies donar tu al personatge?

— Em va agradar molt com enxampem aquest home en un moment en què s’acaba de divorciar, el seu pare ha mort recentment... i és aleshores quan cau del cavall i se n’adona que ell creia estar destinat a la grandesa i a ser una figura important de la cultura però no ha passat de professor mediocre. L’anècdota és casual –un home que es treu el carnet passats els quaranta– però per sota hi ha molts corrents de fons.

Els joves que hi apareixen són feliços i empoderats, en canvi. Hi ha una lectura generacional?

— Potser en Borja té una explicació sobre per què ho va escriure així. Però és cert que hi ha una mirada molt generosa i optimista amb la joventut, i crítica amb la nostra generació. Suposo que ara arribem al moment que tenim l’edat que tenien els qui manaven fa 25 anys –i que nosaltres criticàvem–, així que ara ens correspon ser autocrítics sobre com hem gestionat nosaltres aquest trosset del món i la nostra època.

Creus que els actuals millennials i Z, d’aquí a vint anys, estaran igual de frustrats que la generació anterior, seguint un cert cicle inevitable de la vida?

— Espero que no, que sàpiguen gestionar les coses millor del que hem sabut fer-ho nosaltres. Que no sigui una cosa sisífica d’estar condemnats a pujar i baixar la pedra, un i altre cop.

Et consideres optimista?

— Soc un realista amb esperança.

El tòpic diu que el pessimista és un realista ben informat.

— Jo estic esperançat, de debò.

Per què ha costat tant de tirar endavant En los márgenes tenint Penélope Cruz produint i encapçalant un repartiment on també hi ha Luis Tosar i tu mateix?

— És que n'ignoro els motius, però el fet cert és que ens va costar i que van ser molts anys de picar a diverses portes.

Com s’argumentaven els no? No devia ser un cop de porta i prou...

— Ningú t’explica. Són evasives, el que reps. “No ho veiem”, “no és el moment”, “no és el que estem buscant”, “¿no deus pas tenir un thriller, o una comèdia”... Potser per la naturalesa social de la pel·lícula, potser perquè parla dels desnonaments o, òbviament, potser perquè al darrere d’un finançament hi ha els bancs, ens va costar més del que hauria de costar, tenint en compte el repartiment.

El personatge de Tosar intenta salvar el món, però no hi arriba, no hi arriba. Sent tu un dels cineastes més compromesos i significat políticament, no sé si aquest personatge el vas escriure pensant en tu mateix...

— No, tots els personatges van ser fruit de l’observació: estan inspirats en una o diverses persones que vam anar trobant al llarg dels anys, mentre investigàvem. El personatge de Rafa és el perfil etern de l’activista, que jo he pogut observar des de petit. Gent que són imprescindibles, perquè sense ells hi hauria realitats que mai es modificarien i vides que mai no millorarien, però que paguen un cost personal sempre elevat.

Tu et consideres activista?

— Uf... Pel que fa a la meva feina, no. Soc actor, soc realitzador, soc dramaturg i, senzillament, parlo de temes que m’interessen. I, fora d’això, com és sabut, he tingut moments de molta participació i implicació.

Però, més enllà que t’interessessin, es detecta la voluntat d’aportar alguna cosa.

— Sí, però crec que és una cosa a més a més, com dieu aquí.

No sé si és una resposta tenyida pel pudor o la modèstia...

— Parlo dels temes que m’emocionen. A d’altres els crida l’atenció i ho consideren enormement social o polític. Però, a mi, simplement em sembla una història que passa, que està al nostre entorn i que m’emociona.

No creus en el cinema o el teatre com a arts capaces de generar canvis positius?

— Ningú pot creure que una pel·lícula, una novel·la o una cançó canviaran el món, però és veritat que l’art pot contribuir a generar un debat o provocar que l’espectador es faci preguntes. També pot posar el focus en realitats que romanen ocultes.

I també pot donar veu a tot tipus de personatges.

— I crec que això és molt important. Quan estudiava, un professor d’art ens va fer reflexionar sobre un quadre de Van Gogh que eren unes botes i ens va fer adonar que no era habitual que l’art convertís en subjecte d’admiració unes sabates d’obrer gastades i trencades. L’art no ha de donar només veu als hidalgos i cavallers, o als senyors amb corbata. Hi ha bellesa, també, en els obrers o les dones que pateixen un desnonament. Un dels meus poemes preferits de Lorca, parlant de les estàtues, diu: “No hay amor bajo los ojos de cristal definitivo, el amor está en las carnes desgarradas por la sed”. I jo també trobo que la bellesa està en aquestes carns esquinçades.

Juan Diego Botto.

L’auge de les plataformes, ¿va a favor d’aquesta diversitat o més aviat aposta per la fórmula i els gèneres establerts?

— (Sospira). En data d’avui no crec tenir la resposta. No soc optimista, en aquest sentit. Cada cop més, qui té el filtre de decidir què es produeix ara són les plataformes i les televisions. I el que fan és fixar-se en què ha funcionat des del punt de vista econòmic anteriorment i repetir-ho. Hi ha una pel·lícula mitjana que ha definit la personalitat del cinema espanyol en els últims 40 anys i que és el que anomenem cinema d’autor. Doncs bé, aquesta és la que patirà més, tot i fer-nos triomfar internacionalment. Parlo de títols com Alcarràs, Cinco lobitos, As bestas... Si no fos per TVE, difícilment tirarien endavant. Sense la part pública, si depenem només de televisions i plataformes, l’essencial del cinema espanyol podria deixar de produir-se.

Hi ha model alternatiu?

— Sí, enfortir l’esfera pública.

Abans esmentaves Lorca: l’interpretes, escrius sobre ell, el cites a les entrevistes...

— Sí, és una obsessió... Hi ha una obra d’ell que es diu Comedia sin título on parla sobre com portar l’olor de la mar a una sala teatre i com omplir d’estrelles un pati de butaques. Doncs bé, com portar la realitat a l’escena és la meva obsessió, com a dramaturg i també ara com a director de cinema. Hi ha una altra cita que m’ha colpit: “Debajo de las multiplicaciones, hay una gota de sangre de pato”, que és una reflexió sobre com, sota els titulars, les estadístiques i els números, hi ha éssers humans, hi ha sang real. I l’art es fixa en aquestes persones que estan amagades rere les xifres.

Has pagat un preu pel teu compromís?

— Estic promocionant una sèrie de Borja Cobeaga de la qual estic molt orgullós. I Cobeaga és possiblement un dels millors directors de comèdia d’aquest país, un dels que arrisca més i que té una de les veus més singulars. També acabo d’estrenar una pel·lícula amb Luis Tosar i Penélope Cruz. Tot això mentre estic fent una obra que està tenint èxit pels teatres d’Espanya. No em sento en condicions de dir que he pagat cap tipus de preu pel meu compromís.

No tots els mitjans de comunicació t’ho reconeixen. O a les xarxes.

— Un ha d’assumir que, quan tens una opinió, sempre pagues un preu per defensar-la. Sempre hi haurà gent a qui li molestarà la teva opinió i expressarà que discrepa amb tu. Però és que això ja ho tinc descomptat, és part de la realitat. No em treu la son. Veus centenars de comentaris a xarxes socials però no deixaràs pas d’opinar perquè hi ha gent que detesti el que penses.

Quan et sento parlar sobre qüestions d’ordre polític, com l’auge de la ultradreta, transmets una serenitat absoluta. I no sé fins a quin punt és disciplina per no alimentar la bèstia. ¿No hi ha mai un rampell d’ira?

— No em sembla que la ira sigui productiva. Com a emoció és natural i inevitable, però un creador o fins i tot un ciutadà ha de saber transformar això en alguna cosa productiva. La ira en si mateixa no em sembla ni constructiva, ni creativa, ni productiva. La maduresa, la civilització, implica transformar aquests sentiments primaris i bàsics en aportacions. ¿Em preocupa l’auge de l’extrema dreta? Per descomptat. ¿Em posaré a insultar la gent d’extrema dreta? No. Hem d’analitzar per què hi ha aquest auge i, també, quina autocrítica hem d’efectuar.

Fins a quin punt l’esquerra, per acció o omissió, ha estat causant indirecta d’aquest ressorgiment?

— L’esquerra és un concepte massa ampli, que entra des del PSOE fins a l’ala més esquerranosa de la coalició d’Unides Podem. I hi ha responsabilitats, sens dubte, però molt jerarquitzades: alguns en tenen molta més que d’altres. I de cap manera és la principal causa. La socialdemocràcia ha de revisar moltes coses, perquè ha acceptat un marc en el qual ha anat donant per bones premisses de l’economia neoliberal que han anat limitant la seva capacitat de gestió. I això li ha impedit defensar conceptes i victòries culturals, econòmiques i socials. Al final, molta gent no veu la diferència entre que governin uns o altres.

I a vegades sembla que la ultradreta guanyi la batalla del discurs.

— Estem en un moment històric en què ja no es debaten les opinions, sinó els fets mateixos. Es discuteix sobre la veritat. La forma d’operar de molts mitjans de comunicació és a través de la mentida. I es qüestiona la veritat mateixa, de manera que resulta molt difícil construir res. La crisi ha fet que hi hagi menys per repartir, així que elits financeres i grans mitjans de comunicació estan disposats a defensar amb dents i ungles la seva part.

Vas tastar el cinema de superherois a El escuadrón suicida. T’agradaria aprofundir en aquesta via o només estaves fent turisme professional?

— M’encantaria seguir. M’ho vaig passar molt bé, en vaig gaudir molt i va ser meravellós treballar amb James Gaan com a director, i al costat de Margot Robbie i Idris Elba. Per a mi, cada dia de rodatge era un viatge a Disneylàndia. Quan es va estrenar la pel·lícula, em van sortir unes quantes feines allà, però l’atzar va fer que jo estigués ja començant a filmar la meva pel·lícula, així que vaig haver d'ajornar molts projectes. I alguns trens, esclar, ja no els podré agafar.

No te’n deus penedir...

— No, no, en absolut. En los márgenes és el meu projecte personal i feia anys que l’intentava aixecar. No el canviaria per res. Com l’obra de teatre.

Tal com descrius el panorama, la propera pel·lícula no la podràs estrenar ja fins al 2032?

— Ja veurem si torno a dirigir cinema, que és una cosa molt llarga. He gaudit del procés, però estic tan cansat, que només penso en aturar-me una estona. D'idees n’hi ha, per a projectes futurs. Una altra cosa és si tindré forces i energia per tirar-los endavant. Amb la guionista Olga Rodríguez tenim dues idees, però, de moment... pausa.

stats