Fent el ridícul amb els ‘Como con Franco pero al revés’

BarcelonaCom més temps passa, més fundacional sembla aquella portada de l’Abc del 1993 que denunciava una presumpta –presumptíssima– persecució del castellà a Catalunya. Més de trenta anys després, qualsevol estadística seriosa sobre usos lingüístics evidencia la nul·la eficàcia d’aquella recontrapresumptíssima persecució. Però ells mantenen la narrativa perquè, en els temps actuals, la pedra de toc és alimentar el victimisme i, sobretot, negar les pròpies faltes acusant l’altre d’encarnar-les. L’espectacle de fatxes, entès en la seva accepció més àmplia i popular, acusant de fatxisme depèn de qui causa molta vergonya. El mateix Abc, per exemple, sempre s’ha posat de cara –no em facin dir cap a on– en temes de memòria històrica. I, en canvi, ara resulta que sempre veu tics franquistes en Pedro Sánchez. El seu director, Julián Quirós, escrivia aquest dimarts: “Sánchez ha trobat en els fatxes el mateix mòbil exculpatori que el franquisme feia servir per titllar de rojos tots els qui no estiguessin alineats amb el règim”. Tant de bo el rotatiu hagués tingut la mateixa tenacitat assenyalant l’autoritarisme franquista, no ho sé... ¿durant el franquisme de debò?

Uns altres, com Libertad Digital, se’n van directament a la reductio ad hitlerum i acusen El País de voler l’extermini dels jueus. Resulta que el diari de Prisa recordava a l’editorial que els casos de col·laboració de l’agència de refugiats palestins de les Nacions Unides amb Hamàs no podien invalidar el conjunt de la seva feina. La conclusió per al mitjà de Losantos? “El diari sanchista defensa les subvencions a Hamàs perquè mati jueus, al cap i a la fi són jueus”. El problema de l’insult constant i la comparativa bumerang és que les paraules acaben perdent el sentit. I que, quan tot perd el sentit, sempre són els mateixos els qui se’n beneficien.