El fil que uneix Eurovisió i el 12-M

La idea del festival d’Eurovisió és celebrar un esdeveniment transnacional que creï identitat de continent. A la pràctica, gairebé tothom canta en anglès –visca la diversitat– i cada país reparteix els seus vots a partir de veïnatges i amistats –visca la música–, així que tot plegat és un exercici de nacionalisme evident. Sort que, almenys, no està polititzat, com repeteixen els esforçats organitzadors mentre censuren mocadors palestins i deixen fora del certamen Rússia però no Israel.

En fi, però jo venia a parlar de la típica peça que fem els mitjans sobre quins són els favorits. Sovint, la gran font són les cases d’apostes. Que no deixen de treure les seves conclusions a partir de les juguesques que els arriben. Es podria pensar que, d’alguna manera, la suma de totes les apostes dona una idea de quins temes han merescut més atenció. Però, al final, la meitat de la puntuació arriba per via d’un jurat professional que, se suposa, hauria de votar seguint criteris propis. Ara bé, en el moment que es publiquen centenars de notícies sobre quins són aquests favorits, probablement s’estan singularitzant algunes de les peces enmig del batibull de propostes i realment són més susceptibles de ser tingudes en compte pel jurat i, sobretot, pel públic, que vota l’altre 50% de la valoració. És fàcil, doncs, que es creï un cercle de profecia autocomplerta a partir d’unes favorites que ho són perquè ens hem inventat entre tots que ho són. Em pregunto, en aquestes eleccions a la Generalitat, si les enquestes no acaben fent massa sovint el mateix: establir uns marcs i uns relats possibles que després, per l’efecte de voler apostar a cavall guanyador, acaben saltant del món eteri de la demoscòpia a la sòlida realitat. A veure si han clavat qui s’endú els twelve points.