Gondolers que canten una cosa i la contrària

En el llibre setè de les seves Confessions, Jean-Jacques Rosseau narra com li arriba el cant melangiós dels gondolers, entonant les seves barcaroles mentre solquen els canals. “Vaig arribar a la conclusió que no havia sentit cantar fins aleshores”, escriu commogut. Això és perquè el pobre home es va perdre, per vora 250 anys, les portades d’aquest dissabte. Resulta que el PP ha recorregut a la Comissió de Venècia, un òrgan consultiu del Consell d’Europa. Els seus dictàmens no són vinculants, però se suposa que donen una certa legitimitat moral. El cas és que, com tantes vegades passa, els informes de la UE acostumen a quedar-se en vaguetats d’aquelles en què tothom sol estar d’acord. Que si s’ha de buscar el consens. Que si és lleig matar gent. I, esclar, aquest ampli marge d’interpretació permet als gondolers del paper premsa escurar-se la gargamella per intentar imposar la seva tonada.

El País, per exemple, té clar que el PP marxa més aviat frustrattino: el seu titular de portada és “La Comissió de Venècia desinfla l’estratègia del PP contra l’amnistia”. En canvi, La Razón ha inflat els pulmons en un arrebbato immoderato perquè se senti el seu infurismato tortellini, amb el titular: “Comissió de Venècia: l’amnistia ha de respectar la Constitució”. O sigui, que els venecians –ves que no siguin florentins– han aconseguit que tots marxin contents, amb la seva part no sé si de raó, però sí d’ambigüitat transformable en titular. Qui té raó? Jo diria que la caverna no. I la prova que puc esgrimir és que El Mundo, que s’apunta a un bombardeig, ni que sigui en góndola, aquest dissabte no troba un raconet per parlar de Venècia i la seva Comissió. I, esclar, aquest atac d’affonismo impensabile acaba sent indicatiu que les coses no han anat gaire bé.