Dilluns a la nit, TV3 i el Canal 33 es contraprogramaven amb dues propostes documentals. Per una banda, s’estrenava la segona temporada de La gran il·lusió, la sèrie documental sobre la història del cinema català. La primera temporada, dirigida per Àlex Gorina i Esteve Riambau, es va estrenar el gener del 2019. Per sort, el lema del programa no enganya: és un “relat intermitent”. En aquesta nova etapa, els dos primers entrevistats que apareixien malauradament ja són morts. L’actriu Marisa Paredes i el director Josep Maria Forn van morir el 2024 i el 2021, respectivament. La sèrie la devien tenir amagada en algun calaix des de feia temps i potser l’han recuperada per alguna emergència. El programa s’esforça per mantenir la poètica visual dels seus inicis, màgica i treballada, i continua sent un molt bon format tant a nivell visual com de contingut. El guió prioritza sempre el context social i polític per subratllar que el cinema català no és un bolet aliè a l’entorn, i, quan convé, sap connectar el passat amb el present. Té un esperit divulgatiu però en cap cas cau en un relat enciclopèdic tediós ni funciona per simple inèrcia cronològica. La nova temporada arrenca als anys seixanta, en plena dictadura. La locució de l’actor Francesc Orella ens fa de guia pel país, en una mena de road movie que ens ensenya Catalunya com un espai de rodatges internacionals. La sèrie recupera, amb encert, fragments de pel·lícules i imatges d’arxiu magnífiques i, sobretot, destaca figures rellevants del cinema català. La gran il·lusió és més que un programa: és un corpus teòric que val la pena ordenar i immortalitzar.
Per l'altra, simultàniament al Canal 33 s’emetia el primer capítol d’una altra sèrie documental: Montserrat mil·lenari. Un recorregut per deu segles d’història i cultura al voltant del santuari. Montserrat és una muntanya plena d’històries, amb un potencial narratiu excepcional, però el que vam veure va ser decebedor. Amb més ambició televisiva s’hauria pogut fer una llarga saga que travessés múltiples gèneres: hi ha llegendes de sang i fetge, hi ha espiritualitat i misteri, hi ha mites d’ovnis i fenòmens paranormals que l’han convertit en un lloc magnètic, hi ha buscadors de tresors, episodis bèl·lics, moviments de resistència antifranquistes. Hi han passat monarques, dictadors i líders nazis. Hi ha la petjada d’incendis i inundacions. Tragèdies humanes i històries romàntiques. Grans negociacions polítiques, socials i culturals que han fet del monestir un lloc de tensió, de trobada i de gran influència. Hi ha un paisatge magnífic i és un espai d’erudició i d’intel·lectualitat màxima. Hi ha monjos i nens. Montserrat pot nodrir thrillers, epopeies, drames i relats sobrenaturals que podrien haver donat tant de joc com la muntanya de Tor. I, en canvi, Montserrat mil·lenari és una sèrie grisa, avorrida, lenta, passada de moda, carrinclona, poruga, precària i conservadora. Montserrat es mereixia molt més.
