Aquesta setmana ha fet cinquanta anys de la retirada dels Estats Units del Vietnam. Va ser el final d’una guerra que va durar quinze anys, que va suposar la mort de tres milions de vietnamites i de cinquanta-vuit mil estatunidencs. Una atrocitat que hem vist en desenes de pel·lícules i sèries. La ficció ha servit per modelar la imatge d’aquell conflicte, en molts casos per honorar i donar sentit a totes les vides que es van perdre en aquell conflicte inútil. AppleTV+ intenta ara acostar-s’hi d’una manera una mica més honesta amb una sèrie documental de sis capítols. Més que en cap altra guerra, la televisió va seguir tan de prop els soldats nord-americans enmig de la batalla que la quantitat de material que se’n conserva és ingent. I s’han recuperat moltes d’aquelles filmacions per localitzar persones que hi surten i demanar-los que expliquin la seva experiència. Les històries són demolidores i el plantejament narratiu d’alternar les imatges d’arxiu amb el relat actual dels protagonistes, seixanta o cinquanta anys després, és molt impactant. “Li vaig clavar el meu matxet al coll i ja va estar fet. Després em vaig sentir ple de força. Estava enfadat amb Déu i amb tothom per posar-me en aquella situació. Per fer-me sentir bé. Així és com em vaig adonar que m’havia tornat boig”, diu un veterà. “Aquell dia em van atorgar tretze assassinats. Tothom em deia que era un heroi, però jo no m'hi sentia”, diu un altre després d’haver alliberat l’ambaixada nord-americana a Saigon. “L’exèrcit t’ensenya a matar, però no t’ensenya com pensar després d’haver matat una persona. I em va agafar una pena immensa per haver disparat contra una persona”, diu un altre. Commou veure la vivesa del trauma malgrat el pas de les dècades. També es recupera, en un pla més secundari, el testimoni del poble vietnamita i de persones alienes a l’exèrcit que van haver d’intervenir en el conflicte en circumstàncies insòlites.
El tercer capítol revela un secret molt impactant amagat darrere la fotografia icònica d’un general del Vietnam del Sud disparant al cap d’un noi comunista. Vietnam: La guerra que cambió Estados Unidos no dissimula les atrocitats comeses per l’exèrcit nord-americà contra el poble vietnamita, però fa equilibris. Els disbarats eren ordres del govern. I així es pot construir, en paral·lel, una certa èpica al voltant dels soldats en què la valentia, l’honor, la solidaritat i la perícia dels protagonistes intenta compensar les accions més brutals. En la majoria d’ocasions es passa de puntetes per sobre la crueltat exercida contra els civils, d’una manera més genèrica. La música de l’època i una narració de l’actor Ethan Hawke, amb una entonació molt emocional, contribueixen a una poètica de l’horror. Però, malgrat tot, els testimonis i les històries són tan potents que la sèrie t’atrapa. I t’adones que, tot i que la ficció que hem vist sobre el Vietnam ha fabricat sovint una mirada molt realista de la guerra, quan veus les filmacions reals i sents el relat dels que la van viure de veritat descobreixes un element que les produccions cinematogràfiques no han sabut transmetre: la por autèntica, la que traspassa la pantalla, la que delata l’angoixa de la vulnerabilitat màxima quan la vida real penja d’un fil.
