‘El hormiguero’ engega la claca per a Rajoy
Als polítics, en actiu o retirats, només els aplaudeixen els seus, els que senten els colors de les idees que defensen. És habitual, per exemple, que en seu parlamentària siguin la resta de companys de partit els que aplaudeixin les paraules que deixa anar el seu líder des del faristol o l’escó, sobretot quan cal reforçar el seu paper en ple debat amb un opositor. En els mítings de campanya, uns actes cada vegada més teatralitzats per als convençuts, és molt comú que els incondicionals engeguin la claca i ovacionin el seu polític de torn, especialment quan els informatius hi connecten en directe. És un vernís que transmet sensació d’èxit i de suport multitudinari encara que sigui mentida. La claca significa celebració de les seves idees.
En canvi, quan els polítics assisteixen a algun programa per ser entrevistats per un periodista o per participar en un debat electoral, es procura que no se’ls aplaudeixi per propiciar un marc d’aparent neutralitat ideològica. I si passa, fa ferum de propaganda. El públic del plató és una extensió de l’audiència que s’ho mira des de casa. Per això les explosions de la gent de la grada picant de mans són incòmodes si es rep el representant d’un partit.
Aquest és un dels diversos motius que fan que les visites dels polítics a El hormiguero facin tanta angúnia: la claca fervorosa que apareix al final de cada frase del convidat. Ja fa temps que l’espai de Pablo Motos s’ha convertit en el programa oficial de les entrevistes polítiques d’Atresmedia. El regidor del plató ordena la claca, especialment quan el polític fa una sentència grandiloqüent o ocurrent, i el públic s’activa amb una diligència immediata i aclaparadora. Si el convidat és un actor o una cantant, l’aplaudiment té la lògica del sentit de l’espectacle. Però si és un polític (del partit que sigui), la claca és sinònim de suport a les paraules que acaba de pronunciar, a les seves idees i a la seva figura. Aplaudir un polític no és el mateix que aplaudir una tenista, un futbolista o un xef.
Dijous, amb Mariano Rajoy promocionant el seu llibre a El hormiguero, els aplaudiments i les rialles del públic eren exagerats, per reiteratius i sonors. L’ovació, a més, té un efecte embriagador per al convidat, que s’infla amb aquell suport sonor i exagerat i busca en cada resposta la culminació de la claca. L’aplaudiment genera una sensació d’unanimitat al voltant de les paraules del polític que converteix l’entrevista en un acte de propaganda de partit llefiscós i incòmode. El fet que El hormiguero doni tanta presència a l’esclat dels aplaudiments i les rialles, a la celebració del públic del plató, anul·la l’esperit crític dels espectadors en un context carregat d’ideologia en què caldria més anàlisi que mai.
