Un judici que pot canviar les regles del joc de la premsa

El judici que enfronta el príncep Enric amb la premsa britànica supera l’estricte conflicte d’interessos particulars. Hi ha en joc el llibre de regles no escrites que ha imperat en les últimes dècades i que permetia aberracions com tenir comprats policies per tenir accés a intimitats de celebritats, o el cèlebre espionatge telefònic que ara es jutja. Un dels problemes és que la crònica del judici està sent tan esbiaixada com caldria esperar en un país on només tres diaris –The Daily Telegraph, The Guardian i The Financial Times– pertanyen a grups editorials no denunciats pel duc de Sussex. Les portades d’aquests dies disparaven contra ell dues narratives: intentaven retratar la seva versió dels fets com una narrativa plena d’escletxes i contradiccions i, d’altra banda, el feien passar com un intolerant que pretenia rasurar la llibertat d’expressió de la premsa. Des de la nul·la simpatia per la família reial britànica –o qualsevol altra, de fet–, sí que em sembla que enarborar aquesta bandera per justificar conductes aberrants és un exercici hipòcrita corporativista que, de fet, més aviat denigra el que significa la llibertat d’informar. Sovint, els tabloides obliden que aquest no és un dret dels mitjans, sinó dels ciutadans, que han de poder accedir a una informació rigorosa (entre altres atributs).

La família reial britànica i la premsa han mantingut acords poc confessables. Enric, amb totes les seves contradiccions, ha intentat quedar al marge de l’equació. Si tenim en compte com va morir la seva mare, és ben comprensible. Aquesta manera de potinejar entre poderosos –royals i editors– és contrària a la llibertat d’informació. I en cap cas justifica conductes clarament delictives com escoltar missatges privats. La sentència pot acabar sent una palanca per canviar aquesta cultura tòxica.