Quan l'art fa servir 'fake news' per dir una veritat

Les fake news tenen una llarga història al darrere i s'encreuen sovint en el camí de l’art. Normal: molts artistes –com ara Eugènia Balcells, sense anar més lluny– han explorat i il·luminat les trampes de la percepció. O han subratllat de quina manera les icones i símbols ens arriben mediatitzats. La mentida en l’art pot tenir usos simplement recreatius, benigna droga escapista. Però en la majoria d’ocasions l’art hi recorre per denunciar i mostrar les pelleringues de l’Emperador.

És el que va voler fer, fa gairebé cent anys, Pavel Jerdanowitch, màxim representant de l’estil desombracionista. Bé, màxim i únic representant: com que no sabia aplicar les ombres a la seva pintura, va decidir cobrir la mancança tècnica amb la flassada del concepte, així que va encunyar el terme i va proclamar que les seves pintures, planíssimes, el que feien era desafiar el realisme. El primer quadre del desombracionisme es titulava Yes, we have no bananas i mostrava el prototipus d’una dona salvatge sostenint una estrella de mar que semblava un plàtan a mig pelar. Era la primera pintura que havia intentat fer mai Jerdanowitch. Perquè, en realitat, rere aquell nom de ressonàncies europees hi havia l’americaníssim acadèmic Paul Jordan-Smith, especialista en literatura del segle XVII, que no havia agafat un pinzell en sa vida.

L’impostor s’havia mogut per venjança: la seva dona pintava paisatges realistes que eren objecte de burles freqüents. Som al 1924, apogeu dels moviments avantguardistes, i el figurativisme no té gaire bona reputació. Yes, we have no bananas no va ser l’únic quadre que va presentar en societat sota l’etiqueta inventada del desombracionisme. Durant tres anys, va produir alguna obra similar més i, esclar, es complaïa cada cop que alguna revista especialitzada la lloava. El Chicago Evening Post, per exemple, va aplaudir “la seva deliciosa mescla de Gauguin, Pop Hart i minstrelsy [un gènere teatral burlesc considerat avui racista]”. Finalment, va confessar l’enganyifa en un article de primera pàgina del Los Angeles Times. “Em va reportar més fama aquest petit acudit, que no em va ocupar més d’una hora a l’any durant tres anys, que no tota la feina seriosa que havia fet les dècades anteriors”, admetia en la seva autobiografia, cosa que em sembla un precedent genial de moltes dinàmiques mediàtiques encara ara perfectament vigents.