L’estrella televisiva dels Lakers
Al sostre de l’Staples Center de Los Angeles, la casa dels Lakers, hi pengen les samarretes dels jugadors històrics de l’equip. Hi ha la de Pau Gasol, les dues de Kobe Bryant, la d’Abdul Jabbar, la de Magic Johnson, la de Shaquille O’Neal... Enmig de totes elles n’hi ha una de diferent. També porta el cognom de l’estrella que honora, Hearn, però no té un número imprès a l’esquena. Hearn no va fer mai ni una cistella. Ni tan sols era jugador de bàsquet. Però l’estació i el carrer que menen fins a l’entrada principal de l'Staples Center porten el seu nom. Tocant a l’estadi també hi ha una estàtua de bronze que el representa, assegut en una taula on hi ha el logo de l’equip del seu cor.
Chick Hearn va ser el narrador oficial dels partits dels Lakers durant gairebé quaranta anys. El seu nom real era Francis Dayle Hearn. Els companys el van batejar com a Chick (pollet en anglès) quan estudiava a la Universitat de Bradley, arran d’una broma de mal gust. Li van donar una capsa de sabates perquè es pensés que a dins hi havia unes sabatilles esportives i s’hi va trobar un pollet mort. El primer partit dels Lakers que va narrar Chick Hearn va ser el del 21 de novembre del 1965, i l’últim, l'any 2002, el quart partit de les finals de la NBA.
Va narrar 3.338 partits consecutius dels Lakers. La ratxa es va trencar la darrera temporada que va estar en actiu, quan es va haver de sotmetre a un bypass coronari i més tard es va trencar el maluc posant benzina al cotxe.
Hearn, a diferència dels seus col·legues, retransmetia els partits de la televisió i la ràdio simultàniament, i es va convertir en referent i influència de molts altres narradors. Tenia un estil àgil i trepidant. Va ser el primer a explicar la distància dels llançaments a cistella dels jugadors i va crear un argot propi, els coneguts com a chickisms. De les passes en deia ball del conill i els aficionats que xiulaven el propi equip eren els boo-birds. La línia dels tirs lliures la va rebatejar com a ratlla de la caritat. Si erraven unes quantes cistelles seguides lamentava que no encertarien ni llançant un pèsol a l’oceà. Quan un jugador s’exhibia innecessàriament en una jugada lamentava amb sarcasme: “Massa mostassa al hot dog!” També va ser el responsable de molts dels sobrenoms dels jugadors. Malgrat aquests recursos creatius, es caracteritzava per una gran concentració en el joc, no perdia el temps fent dissertacions que fugissin d’estudi i era molt descriptiu en les jugades, per això funcionava tan bé amb els oients que no tenien la imatge del partit. El company analista que feia de segona veu pràcticament no tenia temps d’intervenir. Keith Erickson, que el va acompanyar en els darrers anys de professió, va dir en el seu funeral: “Sense haver pogut parlar durant vuit anys, crec que aquest és un bon moment per dir alguna cosa”. El cert és que per més que parlessin cap substitut va estar a l'altura de l’espectacle, el showtime, que Hearn va proporcionar a la televisió. Per això, en la seva samarreta de l’Staples Center, en comptes d’un número hi van estampar un micròfon.
