Mèdia 31/05/2019

Lisa Joy: “Tenim més en comú amb els robots del que ens pensem”

Entrevista a la creadora de ‘Westworld’

8 min
Lisa Joy: “Tenim més en comú amb els robots del que ens pensem”

BarcelonaLisa Joy va visitar Catalunya per supervisar el rodatge d’unes escenes de Westworld, la sèrie distòpica de la HBO que examina la complicada relació entre els humans i un grup de robots que comencen a adquirir aspiracions metafísiques. Ens vam reunir a l’Hotel Fairmont Rey Juan Carlos I, que té un hall digne de la sèrie, amb els pisos que s’alcen damunt nostre formant una fascinant carcanada geomètrica. Si pilotar com a guionista i productora executiva un dels pilars de l’actual oferta de la HBO no fos suficient, ha signat un acord de 150 milions de dòlars per escriure i produir ficcions per a Amazon els pròxims cinc anys juntament amb el seu marit i parella creativa, Jonathan Nolan.

Tenim aquesta conversa just la setmana després que Joc de trons s’hagi acabat. Tenint en compte que Westworld és un dels projectes més ambiciosos de la HBO, ¿suposa una pressió afegida per mantenir l’estatus de gran sèrie de la plataforma?

Primer de tot: no em faci cap espòiler! Soc seguidora de la sèrie, però com que estava de viatge no he pogut veure el final. I, sobre el que em preguntava: ser guionista i construir sèries no ha afectat gens ni mica la meva capacitat de ser fan enorme de moltíssimes altres sèries i de poder-ne gaudir. Tots els que treballem en aquest camp -els actors, tot l’equip tècnic, la gent que ho fa possible...- som part d’una gran comunitat creativa. I quan algú amb la seva proposta eleva el llistó, no m’ho prenc com una competició o com una cosa que ha de marcar a partir d’aleshores l’estàndard. M’ho prenc com una celebració sobre les infinites maneres d’ampliar totes les narratives possibles. Les sèries són tan diferents que difícilment puc comparar-les, però viure en un moment de creació tan vibrant és un motiu d’alegria.

De petita mirava poc la televisió. Tampoc a la universitat. No sé si això ha fet que conservi intacta la capacitat de meravellar-se davant de les històries filmades i li permet tenir una mirada fresca sobre el que escriu.

Ningú m’ho havia dit amb aquestes paraules, però sí, hi estic d’acord: la meva fantasia infantil era viure l’escriptura i les arts. Altres nens i nenes somien ser cantants o astronautes, però jo només aspirava a formar part d’aquest món on la gent mantenia discussions sobre els paisatges emocionals de l’existència humana.

I ho plasma sobre el paper, però també fent servir la càmera.

Hi ha una cosa meravellosa que passa quan mires el món a través de la càmera: tot pren vida. De sobte, aprecies com el vent mou les cortines, o com tremola la llum que s’escola per una finestra. D’alguna manera, veure-ho a través de la càmera et permet gaudir de tot un altre cop. I, quan et separes de la càmera, els ulls encara estan encisats, perquè segueixes veient els detalls de tot un món imaginat. Poder-se dedicar a això, que sigui la teva feina, és un somni fet realitat i em sento privilegiada de poder-ho fer.

La pel·lícula original de Michael Crichton era un film d’acció en el qual els humans havien de sobreviure a una rebel·lió robòtica. Però vostè ha convertit la història en una meditació sobre la consciència. Com ho va decidir?

És el que comentava abans sobre els fils que connecten diferents artistes i que poden travessar el temps. Crichton va pensar en aquell parc d’atraccions poblat per robots. Però a mesura que passen els anys el pensament va evolucionant, i el context també. Així que amb el Jonathan ens preguntàvem: què és el que té la història que encara ressona en nosaltres i ens ho fa nou? A partir d’aquí, vam agafar l’arquitectura de la història, que és preciosa, i la vam adaptar per mostrar coses que aleshores no es mostraven en primer pla.

Com ara?

Doncs els personatges femenins, per exemple. Sovint, als westerns, són personatges marginals. Ens vam dir: què passa si les posem al centre? Què ens ensenyen? Volíem revertir el paradigma, subvertir-lo. ¿I si els dolents no fossin els robots, sinó els humans? Al capdavall, les persones venen a aquest parc a esbravar-se disparant als robots i utilitzant-los com a joguines. Què percebria aquell ull robòtic quan examinés la naturalesa humana? ¿I què podem aprendre d’aquestes percepcions?

La qual cosa ens porta al cap del carrer: què converteix els humans... en humans?

Uf, la sèrie és una meditació constant sobre aquesta pregunta. ¿Hi ha alguna cosa d’inefable en nosaltres? ¿Hi ha una ànima que realment no pot ser definida ni desconstruïda, perquè sempre muta i és etèria per naturalesa? Quan mirem les nostres vides, observem que tenim molt més en comú amb els robots del que ens pensem: un ADN que ens programa, una sèrie d’impulsos i motivacions codificats per la química i la biologia... Tot això no és exactament una expressió del lliure arbitri, sinó una mena de destí marcat per la biologia i l’evolució. Aquesta pregunta sobre què fa humans els humans és una cosa que seguim explorant fins i tot en aquesta tercera temporada, així que encara estic elaborant la meva tesi i expressant-la a mesura que escric.

És un paisatge d’una incertesa desoladora.

Però el que sí que sé és què fa que els humans siguin nobles... Tenim impulsos heretats que ens determinen i que escapen del nostre control, però malgrat tot intentem canviar i ser millors. Intentar resistir-se als impulsos que considerem tòxics és un dels instints més nobles que les persones podem tenir.

Té creences religioses?

La meva família és una gran olla cultural, on hi ha de tot. La meva mare és asiàtica, el meu pare britànic, i per tant vaig tenir una infància amb influència anglicana i budista... i em vaig casar en una església catòlica! Tenim moltes religions cobertes en les nostres vides personals [riu]. El que vaig obtenir, creixent amb dues religions, és haver après a respectar les diferents creences de cada persona, i a valorar-ne el significat i la bellesa. Al final, acabes descobrint tot allò en què se solapen, com ara el precepte de ser amables amb els altres. No cal estar d’acord sobre quin Déu hi ha per viure amb un codi compartit de moralitat. Així és l’espai on em vaig criar, que va anar derivant, sobretot, cap a una filosofia moral.

Westworld té lloc en un futur indeterminat i no té una capa política evident. Però, amb totes les coses que passen al món i als Estats Units, ¿s’ha filtrat algun comentari sobre el nostre present?

És impossible contenir el món que t’envolta perquè no aparegui a la teva escriptura, a la teva expressió com a guionista. Els nostres guions no són explícitament polítics, però sí que són productes dels nostres temps i de les coses que pensem. Es nota per exemple en com escrivim el personatges femenins: la Maeve, la Dolores... No els penses en cap cas com a instruments didàctics, però segur que han pres la seva forma influïdes per com he viscut jo en aquest món, sent una dona. També per tot el que han d’entomar les dones, les coses contra les que han de lluitar, i com les perceben les altres persones. Això es filtra a l’escriptura, inevitablement.

Parlem del seu mètode de treball. Com organitza l’escriptura dels guions?

Hi ha una part, més tècnica, que és com resoldre una equació molt complicada: hi ha un munt de punts de vista i personatges que vols entrellaçar fent un punt de creu molt complicat. Un fil es lliga amb un altre, i un altre... És una part gairebé matemàtica i formulària sobre com evoluciona la història. Però hi ha l’altra part, que és la que jo disfruto més -i diria que els altres també-, quan entens com funcionen els engranatges del rellotge i, aleshores, et pots permetre posar-te a ballar. Jugar amb l’emoció, amb el llenguatge i, fins i tot, deixar que els personatges et sorprenguin, a vegades. És part de la delícia del fet d’escriure.

I com porta això d’escriure amb el seu marit? ¿Submergir-se en un procés tan intens com escriure una sèrie amb qui comparteixes la vida ho fa més fàcil o més difícil?

M’encanta escriure amb el Jonah. La sèrie consumeix tant de temps que una part dels nostres cervells està sempre donant-hi voltes i vivint en aquest món. Poder compartir aquest univers amb el meu marit i company vital acaba sent extremadament romàntic. Hi ha una part de la nostra vida que és molt domèstica: estem amb els nens, preparem el menjar, fem activitats... Però una altra part de les nostres ments fa que estiguem recorrent l’Oest junts o aventurant-nos en el futur. De vegades, sembla que nosaltres mateixos estiguem vivint en tres línies temporals diferents, com passa amb la sèrie. Però és genial poder compartir-ho amb ell.

stats