Ingrid Guardiola: “Tenim més fotos que records”

Entrevista a la realitzadora i professora de comunicació audiovisual que acaba de publicar 'L'ull i la navalla'  

Quina és la diferència entre la pantalla del televisor i la del mòbil?

La tele ens ofereix una felicitat a la carta amb l’opció d’eximir-nos de la responsabilitat dels nostres actes. El contracte social amb les xarxes és diferent. Funcionen a través del mecanisme de gratificació permanent, de voler més likes, i per això estem pendents de la publicació i de la resposta que va generant. Hi ha una mena de xantatge: en la mesura que tu poses likes esperes que els altres també te’n posin. No són relacions honestes. Mirar algú és una manera de donar-li poder i deixar de mirar algú és prendre-li el poder. Al carrer ens fem una abraçada i la gratificació ja ha passat, i ens podem dedicar a coses potser més interessants. Crec que no ens estem qüestionant prou quina relació volem tenir amb les imatges.

Diria que ens hi hem llançat de cap. Fins i tot transmetem la nostra vida íntima.

Hi ha autors que consideren que som a l’etapa de la indústria de la vida. Ara, les emocions o el comportament social de l’ésser humà són comercialitzables. Les empreses ja no comercialitzen amb mercaderies, sinó amb la pròpia vida.

Però, normalment, nosaltres no tenim un compte per comercialitzar, sinó per existir.

Exacte. De fet, podríem adaptar la frase de Descartes i dir “Soc vist, per tant existeixo”. Ja no tan sols volem agradar. Volem ser reconeguts. Encara que no fem res a la vida, volem ser reconeguts pels altres. I en la cultura de la telerealitat, que ocupa el 80% de les graelles de programació, encara s’ha accelerat més. Hi ha estudiants que volen ser famosos com a projecte vital. I, de fet, la figura del youtuber va per aquí: que una persona pugui ser famosa amb un vídeo que un dia es penja i l’endemà té un milió de visites. I la idea que has arribat a la fama però no pel que has fet distorsiona la idea meritocràtica de fer-te un lloc a la vida a través del teu esforç.

Per què té èxit Instagram?

Per diversos motius. És imatge, i amb la imatge tot es comunica d’una forma immediata, no és el mateix que llegir un diari, que necessites un temps prudent d’interpretació. Les imatges són un llenguatge universal. No calen idiomes. Tens el “M’agrada” i tens l’etiqueta, que fa que puguis agrupar tot d’imatges que no estaven juntes.

Som a l’època de la imatge?

Som a l’època de les dades, aquest és el quid de la qüestió. Fins i tot les paraules ja no comuniquen sinó que generen valor perquè són analitzades un cop les has llançat a la xarxa. Facebook va agafar 700.000 usuaris i va modificar els seus timelines amb notícies positives i negatives, per veure com la seva comunicació canviava segons els estímuls que rebien. Resultat: a Facebook, les notícies més negatives tendeixen a tenir menys visibilitat, perquè com que la interacció de la xarxa fa que tinguis la sensació que tot el que passa té a veure amb tu, la gent no vol males notícies. A la tele, en canvi, una mala notícia la veus com si no tingués a veure amb tu.

Les imatges ens tenen tan atrapats que si ara entrés Messi per la porta i preguntéssim a la gent si vol estar deu minuts parlant amb ell sense foto o vol fer-s’hi una fotografia...

...la gent preferiria la foto. Si planteges una trobada pensant en la foto que et faràs, no estàs pendent de la trobada, sinó de la foto. Per tant, les imatges ja no només certifiquen que hi va haver una trobada, sinó que poden arribar a substituir l’experiència de la trobada, perquè no interactues. La foto serveix de trofeu, prova el teu valor. Tu vals en funció de qui t’envoltes. I com que relacionar-te amb una estrella és una cosa bastant preuada, tindràs més likes. Pensem-hi.

Em podries donar alguna conclusió provisional?

Doncs que dibuixa un món on els fets no tenen conseqüències. Fem les coses pensant en la seva representació pública. Ens converteix en actors d’una obra de teatre. I compte, perquè quan adoptes un personatge a Facebook al final ja no pots ser una altra cosa. La gent ja espera de tu que, si ets irascible, facis el monòleg de vint línies estripant l’actualitat. I això pot acabar amb una crisi d’ansietat.

Com?

A les xarxes socials estem desenvolupant una relació de fidelitat, o sigui, de submissió, a la marca comercial o a l’estrella de l’espectacle. Però la vida real demana compromís; per tant, reciprocitat. I he vist entre els meus alumnes, especialmen, les noies, potser perquè són més conscients del problema, més d’una crisi d’ansietat quan veuen que la vida no té el botó on / off i que cal un compromís, que els actes tenen conseqüències. Cal que fomentem els vincles amb els cossos, siguin persones o associacions. Abans, la teva habitació de jove era el lloc on t’enfrontaves al teu pensament, era un lloc de dubte, de desconnexió, de reset. Ara, l’habitació és un lloc sense pausa, on fas un vídeo, envies un missatge, poses un like... continues connectat. Cal que surtis de l’habitació.

¿Penjar fotografies dels nostres fills és un abús de la seva intimitat?

He sigut mare aquest any i crec que la idea d’algú explicant la vida del seu fill abans que tingui consciència d’ell mateix és molt estranya. Potser no cal que els altres vagin veient la meva vida abans que jo hagi pogut decidir quina relació vull tenir amb les imatges. Tenim més fotos que records. Els meus estudiants tenen més imatges del seu últim dia que els meus pares de tota la seva vida. Aquesta diferència ho canvia tot. I hi ha el dret a l’oblit. Crec que s’ha de ser molt prudent amb els nens.

L’altre dia vaig llegir que una nena de set anys li deia a la seva mare “Mama, avui fotos no”.

És que abans es feien fotos dels moments de celebració que sortien de l’ordinari. Ara tot ha de ser extraordinari, amb tothom tota l’estona mostrant la seva felicitat, l’excitació, l’excentricitat.

El telèfon mòbil sent el que diem?

Sí. Amb moltes aplicacions dones accés a l’àudio. Per exemple, per baixar una imatge es necessita accés a l’emmagatzematge del dispositiu i dius “Acceptar”. En molts casos, el telèfon és un micròfon i una càmera que, de manera aleatòria, pot gravar tot el que es va comentant.

¿Això vol dir que cedim la intimitat voluntàriament o involuntàriament?

Ho fem voluntàriament, però té un punt involuntari perquè no s’explica prou bé. I atenció: si només són cinc empreses privades les que tenen les dades, tindran el monopoli del futur. Sabran què li preocupa a la gent, ho sabran tot. Amb la conseqüència que el mercat s’anticiparà molt més a les necessitats de l’individu.

¿Això vol dir que la profecia d’Orwell a 1984 del “Gran Germà que et vigila” s’ha quedat curta?

S’ha quedat curta perquè ara nosaltres ens vigilem per voluntat pròpia. No som a 1984, d’Orwell, sinó a Un món feliç, de Huxley. A les xarxes socials representa que som feliços. Això és preocupant. Dibuixa un ésser imbatible quan en realitat s’haurien de defensar la vulnerabilitat, la fragilitat, la interdependència i la convivència, i s’hauria de desmuntar la idea d’homes i dones forts que poden amb tot, les mares coratge, etc. Potser que no puguem tant, depenguem més els uns dels altres i mostrem més les fragilitats per construir un món més fort.

Em temo que no som aquí, encara, al contrari. Els nostres mil·lennials són la primera generació que ha après a somriure a la càmera com sempre han fet els americans.

Van passar molts anys des del naixement de la fotografia fins al primer somriure a càmera de la història. És un gest après, no és natural. Les estrelles de Hollywood somriuen a càmera. La publicitat encarna personatges que somriuen a càmera. Això passa perquè hi ha tantes imatges disponibles que vivim en mode economia de l’atenció i, per tant, ja no es busca vendre un producte sinó captar l’atenció de la gent. Per captar-la, què has de fer? Mostrar imatges de felicitat extrema, que són les que mirarem més estona.

Tu dius que cada cultura crea la seva realitat, i que els avions de l’11-S encastant-se a les Torres Bessones van crear la nova cultura americana de la por, de la necessitat de fer la guerra.

Hi va haver una gestió de la imatge pública sobre les imatges que es donaven a veure. La imatge de les torres caient, sense morts, sense desviar l’atenció cap a la tragèdia personal, la va convertir en una tragèdia nacional, simbòlica. Quan va haver-hi l’atac a Barcelona, de seguida va córrer per l’esfera pública la idea de no ensenyar els morts, de protecció de la imatge. La gent s’adona del poder de les imatges.

Doncs si ho portem al terreny de la creació d’una realitat catalana a través de les imatges, les imatges que veiem una vegada i una altra són les de les càrregues policials de l’1-O.

Per a mi, el que és curiós és que a TV3 s’han utilitzat de forma gairebé abusiva. A les televisions contràries a la independència no les han omès però han fet servir la retòrica “del no n’hi va haver per a tant”. O sigui, han fet una cosa més intel·ligent, malintencionada i prepotent, que és dir “com que no puc anar contra els fets, vaig contra l’ús de les imatges”, gairebé com si no existissin els fets. Què passa quan insisteixes molts cops sobre un tipus d’imatges? Fa que no puguis explicar l’esdeveniment de forma més àmplia. És com el porno. Fragmenta el cos i se centra en els genitals de la persona, que compleixen la funció d’excitar l’espectador.

Crec que les imatges de l’1-O tenen el valor universal de l’atac al dret civil de votar i decidir el futur del país.

Però quan les repeteixes, satures l’inconscient òptic. ¿Saps quin és el problema? No s’han posat en contrast amb altres formes de subordinació i violència. No s’ha fet aquest relat global des dels mitjans de comunicació. No s’ha dit que som en un món que tendeix a la repressió, i que ho podem veure aquí, aquí i a Catalunya. Tant de bo s’hagués fet.

En resum, igual que hem après a llegir paraules, ¿hem d’aprendre a llegir imatges?

Totalment. Quan perds el context, perds l’opció d’entendre o de veure les contradiccions del que se t’està comunicant. De fet, la trampa de la societat actual és que sembla que perquè hagis vist alguna cosa ja l’entenguis millor. Doncs no.

Més continguts de