Com és la víctima perfecta?
Dilluns, un dels esquers que utilitzava TardeAR, el programa d’Ana Rosa Quintana, era l’anunci d’una exclusiva sobre la dona que va denunciar Dani Alves per violació. “Su desgarrador testimonio al completo”, proclamaven en una careta que apareixia de tant en tant durant l’emissió. A mitja tarda, la presentadora va connectar amb Mayka Navarro. “Enhorabuena por esta exclusiva de esta declaración ante el juez”, la felicitava Quintana. Havien aconseguit les declaracions de la víctima davant del jutge. “La declaración te remueve por dentro”, explicava Navarro. Després de convertir en titulars llampants i sinistres les frases més importants de la declaració, arribaven els dubtes. Mayka Navarro apuntava que la víctima havia presentat algunes contradiccions sobre la manera com va accedir a entrar al lavabo. Després va afegir que, tenint en compte que el lavabo on es va produir l’agressió era tan petit, era significatiu que no hi hagués més lesions en el cos de la víctima. Mayka Navarro explicava que la noia ho hauria justificat dient que en els dies posteriors a la violació li van aparèixer més morats al cos, però que no se li va acudir ni fotografiar-los ni comunicar-ho. La periodista també va oferir a l’audiència una informació sorprenent: “Nadie quiere que este juicio se celebre”. I va explicar que semblava que es podria arribar a un acord de conformitat entre les parts.
Un forense que hi havia a la taula va voler posar èmfasi en un aspecte que ell considerava important: “Una cosa es la realidad y otra lo que cada uno recuerda”. I va afegir que “las emociones modifican todo lo que ocurre, nuestras percepciones”. Per últim, l’expert en successos va concloure que, al final, “un procedimiento judicial no deja de ser una batalla entre dos relatos”.
La situació no pot ser més descoratjadora si ens posem en la pell de les dones que decideixen denunciar una violació. Fins i tot quan les càmeres i el personal de la discoteca avalen, com a mínim, la situació de xoc emocional que va patir la noia només sortir d’aquell lavabo.
Algú filtra la declaració de la víctima als mitjans de comunicació, li retreuen les contradiccions tot i que els experts en violències masclistes asseguren que són lògiques fruit del trauma, es qüestiona la insuficiència de lesions i marques al cos, s’afirma que no hi ha voluntat que se celebri el judici i, finalment, un suposat especialista ve a dir que una cosa és el que passa de veritat i un altra de ben diferent és el record que en tens, perquè les emocions modifiquen les percepcions. Com si una violació fos una sensació subjectiva i no un fet.
No es tracta només de la revictimització de la denunciant en aquest cas. Es tracta del discurs mediàtic que diposita més sospites sobre les víctimes que sobre els acusats. I el relat que només si et deixen trinxada tens credibilitat. La televisió més groga i sense escrúpols sembla que prefereix que les víctimes estiguin mortes, perquè, si no, no les troben ni prou perfectes ni prou creïbles.
