Pareu màquines 11/12/2023

El negríssim art d’entrevistar algú per al seu obituari

2 min

L’escena devia ser impagable: Henry Kissinger va atendre diverses vegades al llarg dels últims set anys el periodista David E. Sanger, del New York Times, però no apareixia cap article amb el contingut d’aquelles converses. L’estrateg, esclar, s’ho devia ensumar: “No estaràs escrivint un d’aquests articles que apareixeran quan ja no pugui discutir-ne l’enfocament, oi?” El reporter, de fet, havia heretat un treball previ d’un camarada seu del rotatiu, que ja havia deixat a la nevera –com solem dir en argot– una extensa peça pensada per si aquest alfil amic de tants dictadors moria pocs minuts abans d'un tancament. Però Kissinger, per a desesperació dels seus múltiples enemics, havia anat complint anys més enllà dels noranta i el seu enterrador periodístic, en canvi, havia traspassat el 2010. La idea del periodista que duu la dalla sota la gavardina és prou literària. I el ball de cortesies mútues és fascinant, perquè una certa cortesia obliga a no ser massa explícit a l’hora de fer saber a l’entrevistat que aquella serà una conversa que no llegirà. De la mateixa manera que no podrà saber si tots els filtres rosats amb què haurà explicat la seva història –als altres i probablement a si mateix– seran els que dominin o bé apareixeran angles i focus més incòmodes.

Henry Kissinger en una foto d’arxiu del 2008.

Sanger, per cert, va ser prou murri a l’hora de dir que efectivament estava avançant el seu obituari sense haver-li de recordar massa explícitament la qüestió de la seva mortalitat, estadísticament propera. Sabedor de la seva capacitat de moure els fils des de l’ombra, probablement també des del més enllà, a la pregunta de si aquell era efectivament un article que ell ja no podria discutir, l’altre li va deixar anar amb elegància: “Segur que trobarà la manera de fer-ho, senyor Kissinger”.  

stats