Mèdia 23/04/2021

Neil Young, al rescat de la qualitat de so

El cantautor canadenc porta gairebé una dècada provant de convèncer les discogràfiques de que deixin d’esprémer els aficionats a la música

5 min
Neil Young en una imatge d'arxiu d'un concert a Hyde Park

Que aixequi la mà qui no hagi pagat més d’una vegada per la mateixa música. Els melòmans d’una certa edat hem tingut ocasió de comprar els nostres àlbums preferits en múltiples variants consecutives: quan van sortir aquí en vinil; les edicions europees amb carpeta desplegable que la discogràfica espanyola s’havia estalviat; les primeres edicions digitals en disc compacte; les segones, també en CD però oportunament remasteritzades; les inevitables caixes recopilatòries amb contingut extra, generalment prescindible; les descàrregues digitals des d’iTunes; i, en els últims anys, paguem una quota mensual a Spotify per tenir-los a l’abast des de l’ordinador, el mòbil o l’altaveu connectat.

Suposadament, amb cada canvi de suport havíem d’obtenir alguna millora, fos en comoditat o en qualitat de so. A la pràctica no ha sigut així: és conegut que els CD tenen menys soroll de fons que els discos de vinil, però si els vinils estan ben conservats i llegits, sonen més fidels a l’enregistrament original. Quant als MP3 i altres formats equivalents que s’han anat imposant amb la distribució digital de la música, deixen pel camí bona part de la informació per culpa dels algoritmes de compressió. El resultat és que, ara com ara, continuem engreixant la indústria discogràfica a canvi d’un producte cada cop pitjor.

A dins de la mateixa indústria, però, hi ha algunes veus que proven de posar-hi fre. La més destacada és, sense dubte, la de Neil Young. El cantautor canadenc porta anys deplorant la degradació de la qualitat sonora dels formats digitals de distribució. Ja l’any 2012, Young criticava en l’autobiografia Waging heavy peace la qualitat sonora del format digital aleshores dominant: les cançons descarregables a tant la peça des de la botiga iTunes d’Apple per als reproductors iPod.

Música en alta resolució

A diferència d’altres artistes, Young no es va quedar en la queixa i es va proposar "rescatar la forma artística que fa 50 anys que practico". El mateix any va constituir amb aportacions de diversos col·legues l’empresa PonoMusic i al mes de setembre ja mostrava un prototipus del PonoPlayer, un reproductor portàtil alternatiu a l’iPod d’Apple, amb una forma característica que recorda una xocolatina Toblerone, i que admetia fitxers de música d’alta resolució creats a partir dels enregistraments originals, amb un contingut molt més ric que el d’un disc compacte, gràcies a l’absència de compressió i a uns paràmetres de digitalització molt més estrictes. Per posar-hi xifres: els fitxers de format FLAC de PonoMusic tenien una densitat de 9.216 kilobits per segon (kbps), gràcies al mostreig de l’àudio original a una freqüència de 192 kHz i la digitalització de cada mostra amb 24 bits. Compareu-ho amb els 1.411 kbps que contenen els discs compactes (fruit de l’estàndard CD de mostreig a 44,1 kHz i digitalització amb 16 bits), i sobretot amb el màxim de 320 kbps que ofereixen les plataformes de streaming d’ús majoritari.

Una aparició de Young al programa de televisió de David Letterman amb el PonoPlayer va impulsar una campanya de micromecenatge a Kickstarter que va recaptar prou diners per produir una partida inicial de 15.000 reproductors a uns 400 dòlars la peça. Es va interpretar que l’èxit indicava l’interès del públic per escoltar millor la música digital.

En paral·lel, igual que l’iPod depenia de la botiga iTunes, el PonoPlayer necessitava un catàleg de música descarregable en alta resolució. Young va aprofitar la seva autoritat en la indústria per aconseguir el suport de la seva discogràfica, Warner, i de les altres dues majors, Sony i Universal, que van acceptar proporcionar-li els màsters analògics originals dels títols més populars dels seus respectius catàlegs. Això sí, la digitalització en alta resolució anava a càrrec de PonoMusic i, a raó d’uns 5.000 dòlars cada àlbum, el cost es va anar enfilant considerablement, i el compromís d’oferir els fitxers d’alta resolució al mateix preu que altres botigues venien els fitxers comprimits feia cada vegada més difícil recuperar la inversió, tot i que la botiga web de Pono va ser desenvolupada pràcticament a preu de cost per la firma Salesforce, gràcies a la implicació del seu president, Marc Benioff, amic personal de Young.

Però, sobretot, Pono arribava tard. Quan el PonoPlayer va sortir a la venda el gener de 2015, la majoria dels consumidors ja preferien escoltar la música amb l'smartphone, i l’empresa s’havia quedat sense finançament per intentar una reorientació. A sobre, l’empresa Omnifone, a qui PonoMusic havia subcontractat la digitalització i la gestió del catàleg de fitxers d’alta resolució de la botiga, va fer fallida i va ser comprada pel rival Apple, que va deixar de donar-li el servei acordat. La botiga de música en alta resolució va deixar de funcionar temporalment a mitjans del 2016 i menys d’un any després es va anunciar que tancava definitivament, cosa que obligava els propietaris de reproductors PonoPlayer a buscar altres serveis per descarregar música en alta resolució.

En el llibre To feel the music: a songwriter’s mission to save high quality audio (2019), Young i Phil Baker, el responsable tècnic de PonoMusic, expliquen amb detall l’evolució de l’empresa des de la seva creació fins al fracàs. En els últims capítols apunten la intenció de renéixer en forma de plataforma de streaming optimitzada per a la música en alta resolució, fent servir la tecnologia de la firma de Singapur OraStream, que ofereix automàticament en cada moment la màxima qualitat d’audició possible amb el dispositiu que fem servir i l’ample de banda de connexió disponible. És el que Netflix fa des de sempre amb els vídeos, però fins ara ningú havia pensat aplicar-ho a la música. Aquest hipotètic nou servei de streaming fins i tot té nom: Xstream. Però avui dia encara no ha fet acte de presència en el mercat i és dubtós que arribi a fer-ho, considerant que les plataformes existents ja comencen a oferir modalitats d’alta resolució, tot i que en un format molt més primari i amb un suplement considerable sobre el preu de la modalitat estàndard.

Tot i això, l’esperit de Pono continua viu, si bé amb un abast molt més modest: en concret, l’obra musical del seu promotor. La plataforma Neil Young Archives ofereix al complet en format d’alta resolució l’extensa producció musical de l’artista canadenc, des dels àlbums oficials fins a maquetes de cançons, passant per enregistraments de concerts, acompanyada de lletres, notes i informacions sobre el context històric en què cada peça va ser creada. Tot presentat amb una estètica retro que amaga la seva autèntica potència: l'esmentat streaming optimitzat. Les aplicacions de reproducció (web, iOS i Android) mostren la densitat de dades en temps real i disposen d’un commutador per comparar instantàniament la qualitat sonora entre les modalitats de 320 kbps, CD i alta resolució. Amb uns bons auriculars o altaveus, la diferència es clarament apreciable i et fa desitjar que tota la música es pogués escoltar així de bé.

stats