No, ‘La Razón’, ser franquista no és el nou punk

El dia d’anar a missa, el diari La Razón manté una secció anomenada Contracultura en la qual llancen homilies ultraconservadores envernissades per una capa de discurs emblanquinador i cuqui. Avui tocava el torn de legitimar el neofranquisme que mostren alguns joves de la generació Z. El diari es preguntava retòricament si aquesta adoració pel vell règim era "el nou punk". L’article senzillament hauria pogut ocupar dues lletres —"no"— però haver d’omplir tot l’espai reservat afavoria escriure coses com "lluny d’una mena de ressorgir furibund del franquisme, com ha volgut vendre bona part de la nostra esquerra, sembla més aviat una reacció davant d'anys de conflicte forçat". L’articulista se sustenta en la parafernàlia nazi que algunes bandes d’aquest gènere lluïen a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta i ho vincula al malestar social. És cert que el punk era reactiu, i que alguns grups van adoptar simbologia nazi com a part d’una provocació banal poc meditada: només cal veure com els membres de Joy Division i New Order, quaranta anys després, encara han d’anar explicant que no eren nazis sinó uns joves babaus quan van triar el nom. Era part del marxandatge estètic, al final. I si Lemmy Kilmister, cantant de Motörhead, tenia una col·lecció de parafernàlia nazi era per recordar el que no s’havia de repetir.

En els influencers neofranquistes no només hi ha una apropiació estètica del franquisme, ni que sigui per fer emprenyar els pares o el sistema: hi ha una defensa explícita i no irònica de la dictadura. El malestar jove serà compartit, i real, però caldria veure quants d’aquests joves contestataris del "con Franco vivíamos mejor" van a escoles d’elit i duen vambes cares comprades encara pels papis. Legitimar la nostàlgia del Caudillo obliga a contorsions francament estranyes.