Un nou xafastre d'Elon Musk a Twitter

El republicà Ron DeSantis va voler anunciar la candidatura presidencial a través de Twitter, per allò de fer el modern. La jugada li va sortir regolar perquè l’emissió va estar salpebrada d’errors tècnics: l’àudio saltava, desapareixia, s’acoblava en un bucle lisèrgic... En total, 600.000 persones connectades. No són pas poques, però per a un esdeveniment amb voluntat de ser global no n’hi ha tampoc per tirar coets. La presentació tenia un avantatge respecte d’una roda de premsa: l’aspirant podia esquivar el tràmit molest de confrontar-se a les qüestions dels periodistes. Allà només hi havia un donant a la causa republicana i amic d’Elon Musk intentant convèncer la parròquia digital que la compra de Twitter per part de l’amo de Tesla era el millor que li havia passat a la llibertat d’expressió en l’últim segle. Mentre el candidat no responia preguntes, ahà.

Twitter ha aconseguit crear la il·lusió que la comunicació directa entre la font i l’emissor, sense intermediaris, és possible. Això, esclar, és doblement fals. Primer, perquè un algoritme opac i inapel·lable modula qui arriba a les masses i qui es queda al seu reducte. Després, perquè si els missatges no tenen possibilitat de ser qüestionats ni contestats, allò és un simple acte de propaganda: pinso entaforat gola avall, a la manera de les oques. El periodisme és un sistema altament imperfecte perquè els biaixos fan que massa sovint la recerca del rigor quedi entelada per la defensa política. Però almenys hi ha pluralitat i un pot escollir les ulleres de graduació més semblant a la seva. No pas a Twitter, que exerceix un monopoli doblegat als designis –i capricis– del nen amb la pilota que és Elon Musk. Cal veure-ho com una oportunitat. Si es recupera el prestigi de la intermediació, honorant-la, el periodisme pot abandonar la crisi en què es va sumir vint anys enrere.