11-S
Mèdia 13/09/2021

Núria Bacardit, la periodista que va topar amb l’atemptat

La reportera era de vacances a Nova York i havia planificat visitar les Torres Bessones aquell dia

4 min
La periodista Núria Bacardit va fer la primera crònica per telèfon i, posteriorment, va aconseguir entrar al Telenotícies vespre.

BarcelonaLa periodista Núria Bacardit tenia previst anar al mirador de les Torres Bessones el 10 de setembre del 2001 amb la seva amiga Patrícia Artigas, que com ella treballava a TV3. Com que plovia, van decidir anar-hi l’endemà. No hi van ser a temps. Pels volts de les nou del matí, els crits alarmats de la noia que els havia fet un lloc a casa seva van despertar-les. No entenien què passava. La pobra amfitriona amb prou feines podia articular paraules. Van pujar al terrat de l’edifici, on ja hi havia tots els veïns mirant cap al sud. Les vistes al districte financer, des de l’apartament del Lower East Side, eren privilegiades. I es veia com una de les torres del World Trade Centre fumejava, després de rebre l’impacte d’un avió comercial. Era espaordidor. Però es tractava només de l’inici del malson.

Vint anys després, la periodista en parla amb naturalitat, però admet que no ha repassat gaire les fotos del que havia de ser un simple viatge de plaer. “Encara estàvem en xoc quan, des de la televisió, van aconseguir contactar-nos. I això que era abans dels mòbils i que les comunicacions telefòniques van quedar col·lapsades”. El primer directe el fa per telèfon. I, mentre mira la CNN, veu l’impacte del segon avió. Allò ja no era un accident, sinó un atac.

Sense infraestructura, l’única solució per treballar amb un mínim d’equipament era pujar fins a l’edifici que tenia la UER a l’extrem nord de Manhattan, a unes tres hores caminant. “Quan vam sortir al carrer, no hi circulava ningú, més enllà de les ambulàncies, els bombers i els cotxes dels marines. Només se sentien sirenes i helicòpters. Mortes de por, vam trobar un cotxe civil i el vam aturar per demanar-li si ens podia portar fins al nord”. Finalment, van poder entrar en el Telenotícies vespre.

Un Manhattan espectral

El viatge estava previst que durés una setmana, però hi van estar uns vint dies. La sensació que recorda amb més persistència és “la pudor de cremat i les sirenes permanents, ficades al cervell de manera molt bèstia”. “També les mascaretes, que avui són familiars però aleshores eren un objecte gairebé exòtic, a Nova York. I la gent preguntant-se «Per què ens ho han fet això? Com ha pogut passar?»” Un altre record viu és la consciència que la història canviava de capítol. “Des del primer moment que vam posar els peus en aquell Manhattan espectral vam entendre que havia canviat tot. El dol col·lectiu va ser impressionant. I ho dic jo, que n’he viscut uns quants, de dols...” Aquell atac, seguit per tot el món per la televisió, tenia una potència icònica cinematogràfica. “La meva parella era a Aigüestortes, fent una ruta de muntanya. No se’n va assabentar fins al tercer dia. Estava en un bar, mirant les imatges, i va pensar que es tractava d’una pel·lícula hiperrealista. Fins que li van començar a entrar missatges”.

La precarietat de mitjans es va suplir amb imaginació. Van poder accedir a un funeral sense acreditació, colant-se. I van seure a tercera fila, a tocar dels Clinton. Com que semblaven bessones, i duien unes flors, molts fotògrafs les van fotografiar, potser perquè hi trobaven un poder al·legòric amb les torres. “Les defenses van caure al minut zero. I mira que n’he cobert unes quantes, de desgràcies. Però sents que et sobrepassa completament. Hi ha connexions en directe que no he arribat a veure. Em faria vergonya veure els nervis evidents o el poc aplom. Però quan has vist gent llançant-se d’un setantè pis, o gent plorant pel carrer... Jo soc de tarannà seriós, però allà ho vaig perdre tot”.

De fet, la reportera només ha tornat a Nova York en una ocasió: enviada per la televisió, ara ja amb el barret professional, quan es va complir un any de l’atemptat. “La meva parella hi va anar, però jo vaig preferir no fer-ho. Ja hi aniré: ho tinc pendent. Però no sé quina sensació tindria...” L’última pregunta és tan fútil com inevitable. Viure allò va ser una experiència professional de primer ordre. Si pogués triar, ¿s’estimaria més haver esquivat aquell viatge i haver anat a qualsevol altre destí, en comptes de Nova York un setembre del 2001? “No ho sé. No m’ho he demanat. Però crec que preferiria no haver-ho viscut. Em va costar molt en el seu moment, valorar-ho. «Quina sort!», em deien alguns col·legues periodistes. Però jo la sort no la veia enlloc, perquè pesava massa la resta, tot el que no és la informació”.

Vint anys després d’aquells fets tan increïbles com incontestables, Bacardit admet que no mira gaire les fotos del viatge. Manté poc contacte amb la gent que va conèixer en aquell infern excepcional. Ha girat full. Van ser només uns vint dies, però van pesar com mesos. I es pregunta com se sentirà si passeja fins a l’indret on hi havia les torres i s’enfronta al salt d’aigua negríssim i abismal que, a mode d’homenatge, ocupa ara aquell emplaçament.

stats