A mitjans del 2010, Playdead, un estudi independent de desenvolupament de videojocs danès, va sorprendre amb Limbo, un títol de plataformes i trencaclosques de siluetes en blanc i negre, breu i aparentment simple, però excepcionalment elegant. L'aventura fascinava per la seva atmosfera tètrica, corprenia amb algunes escenes que no necessitaven ser explícites per resultar escruixidores i desafiava, perquè contínuament presentava obstacles diferents per al seu petit protagonista. Inside, el segon treball de la factoria, ens obliga a trobar nous elogis per descriure una altra petita meravella d'artesania digital.
Tot i que la progressió és en tot moment horitzontal, en comptes d'un escenari d'ombres xineses, a Inside tenim un entorn tridimensional amb gràfics monocroms. Només tocs escadussers de color molt tènues destaquen amb subtilesa elements clau, com la jaqueta vermella del personatge principal.
'Game design' minimalista
Igual que a l'opera prima de l'estudi, la jugabilitat és més aviat elemental i no hi ha artificis audiovisuals: lluny d'estridències pirotècniques, l'ambientació pertorbadora és fruit d'uns gràfics llòbrecs que insinuen més que no mostren i la banda sonora són pinzellades musicals quasi imperceptibles i alguns sorolls de fons. El punt de partida del seu argument distòpic també és mínim: un noiet perseguit ha de fugir i es veu empès al centre d'un obscur projecte científic.
El sistema d'assaig i error de la seva mecànica farà que veiem morir el nostre avatar sovint, fet que genera un neguit creixent davant l'anticipació del perill i una sensació d'indefensió que accentua la resposta emocional del jugador davant les revelacions del misteri d'una història que es descabdella a poc a poc, es fa més inquietant a mesura que avança i arriba a deixar-nos bocabadats. Malgrat la seva brevetat, Inside és una obra que genera ressonàncies que ens acompanyaran molt més enllà de la seva conclusió.
