A les fosques metafòricament, perquè començo a escriure aquestes línies a quarts de cinc de la tarda, quan encara llueix un dia esplèndid i, a l’altra banda de les vidrieres de la redacció, la gent travessa el carrer amunt i avall sense que sigui obvi que se’ns ha trastocat el món senzillament apagant un interruptor general. Ara un nen m’ha vist escriure i, picant la porta amb excitació, ha dit: “Papa, aquí tenen llum!”, aliè al fet que escric amb la reserva de dues hores i onze minuts de bateria que queden al portàtil. Hi ha grup electrogen, esclar, però l’estem reservant per als qui mantenen viva la web, pel que pugui passar. I estem preparats per anar al Liceu –gràcies!– per seguir treballant i garantir la sortida del diari si finalment s’esgoten les nostres reserves. Com que la wi-fi també està racionada, decideixo fer allò tan analògic de sortir al carrer i preguntar a la gent com s’està informant del que passa. Ara torno.
Hola un altre cop. Els joves se’n surten. Un grup de monitors d’extraescolars estaven ben informats (tenint en compte que de moment hi ha més interrogants que respostes). Han escoltat la ràdio, o bé analògica o a través d’un altaveu Bluetooth. Una parella de turistes admeten estar completament perduts. Dues dones de mitjana edat m’expliquen que estan traient els respectius gossos a deshora, perquè així aprofiten per preguntar als veïns. Em diuen que la botiga de telefonia de la cantonada està fent l'agost venent transistors. Però que almenys té vocació de servei públic, ja que n’ha instal·lat una en obert, amb un altaveu, per als qui s’hi atansen. L’encarregat de l’establiment em jura i perjura que no ha apujat els preus. I que en un dia ha venut tantes ràdios com en el mes anterior. Això em referma, una vegada més, la necessitat de no matar les ones, com a vegades propugnen els apòstols digitals.
