El perill dels detalls quan s’informa de violència masclista
Un dels dilemes a l’hora d’informar sobre la violència masclista és el que podríem anomenar el problema dels detalls. Els periodistes tendim a explicar les notícies basant-nos en històries concretes, perquè posar noms, cognoms i cares acosta aquell trosset de realitat al lector. Si hi ha una catàstrofe com ara un atemptat, dir que han mort cent persones pot resultar un tractament asèptic, merament estadístic. Explicar algunes d’aquestes vides truncades ajuda a empatitzar amb les víctimes i revoltar-se contra els agressors.
Aquesta setmana, l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya ha presentat un informe molt interessant. Una de les recomanacions passa per evitar titular amb el modus operandi, per allò de no espectacularitzar. També alerta sobre el fet d'indicar l'origen i les circumstàncies de víctima o agressor. La idea de fons és que aquests successos assenyalen una violència sistèmica i que, en la mesura que es fraccionen en històries particulars, pot semblar que es tracta d'una mera acumulació de casos independents. Són arguments potents, fonamentats i reflexionats, així que mereixen ser tinguts en compte.
Ara bé, a la pràctica, em sembla que es tracta d'una tensió irresoluble. Si una circumstància concreta permet singularitzar un cas, la lògica periodística empenyerà molt intensament per explicar-la i destacar-la. Així que, més que reprimir-ho, penso que potser la solució passa per el principi del judo: aprofitar aquesta força per projectar-la contra la xacra dels feminicidis. Al final, el que compta és la sensibilitat del mitjà amb l'assumpte. Queda molt clar qui explota aquests casos només per pescar clics –mentre disculpa els elements ambientals que afavoreixen els assassinats– i qui està compromès amb l'erradicació de la violència masclista.
