Pintoresca hermenèutica del tall de cabells de Pablo Iglesias
En el trajecte que va de les camises d'Alcampo al xalet de Galapagar, hi havia pendent la cua de cavall. Ara que se l'ha tallada emergeixen sorprenents revelacions. El Español assegura que el partit discutia sobre la retrinxada de la icònica cabellera des del 2014. De nou, l'endemà de les eleccions europees. I encara un altre cop quan es va decidir entrar en el govern de coalició. Si ens despistem, el llibre del proper Sant Jordi serà l'autobiografia de la cua. Editada per Planeta, per fer-ho rodó. Però, com a mínim, en aquesta peça hi ha dades. Perquè d'altres, com OK Diario, disparaven amb bala: "Pablo Iglesias emula el jove Stalin amb el seu nou tall de cabells", escrivien, posant costat per costat dues imatges on, sí, hi havia alguna semblança. Però la mala jeia del mitjà d'Eduardo Inda era evident: agermanant-lo pilosament amb el dictador rus volia encomanar-li també les seves atrocitats i algun milió de morts, probablement. Perquè el verb no era "s'assembla", sinó "emula": no és un detall menor. I, al final, Stalin de jove tenia una cara prou neutra perquè alguns usuaris de Twitter hagin trobat retrats d'ell on s'assembla a Pablo Casado o Sergio Ramos.
La premsa de paper observa una mica més de contenció, però tampoc no gaire. El Mundo titula el seu perfil "El cel s'assaltava amb tisores" i el destacava en portada. A dins, la comparació era amb Gustavo Adolfo Bécquer, que sempre resulta més agraït que un genocida. I La Razón també ho situava en primera pàgina, amb el titular "Pablo enterra Iglesias". Això sí, mentre la majoria especulen sobre el significat simbòlic del gest, El País diu que feia temps que se la volia tallar "per la incomoditat que suposava, tenint fills petits, que jugaven amb els seus cabells i sovint li feien estirades". L'explicació més simple sol ser encertada.
