El Ramadà: pregària, sopar, dolços... i la millor televisió de l'any
Els canals dels països musulmans estrenen les seves apostes més sonades coincidint amb el recolliment del mes sagrat
BarcelonaQuan es pon el sol, els musulmans que observen el Ramadà paren generosa la taula, amb plats tradicionals, i una ració generosa de dolços. Però l'iftar, l'àpat que marca la fi del dejú diürn, acostuma a tenir un ingredient no comestible: la televisió. Moltes famílies s'apleguen a la sobretaula al voltant de l'aparell i, conscients d'això, les televisions del món islàmic concentren les seves principals apostes aquestes setmanes. Són els anomenats mosalsalat, les sèries pensades per al públic familiar, cosines germanes de les telenovel·les, amb un punt de fulletó, bones dosis de sucre amorós i també alguna pinzellada d'humor amable.
Però no tots els títols se cenyeixen al confort dels conflictes familiars menors. L'any passat, per exemple, dos serials emesos pel canal saudita MBC –Makraj 7 i Um Harun– van causar controvèrsia per un rerefons polític que abordava les relacions entre Israel i Palestina. El mateix passa amb el consum. Cada família és un món. Els sufís acostumen a optar per produccions on el to espiritual és més accentuat. Turquia, mentrestant, exporta a tot el món la seva fórmula plena de girs de guió, situacions sentimentals extremes i moltes llàgrimes.
El diari Egypt Today, per exemple, publicava fa alguns anys una guia de set consells sobre la manera de seguir el Ramadà. El punt cinquè abordava les sèries. "El Ramadà no va tant dels mosalsalat com acabem fent. Enguany, mira de prescindir de la televisió i mira'ls per internet. D'aquesta manera pots mirar el capítol en vint minuts, en comptes de tota l'hora, i t'estalvies quaranta minuts per cada episodi", recomanava el mitjà com a via per alliberar temps per a la reflexió espiritual, en referència a les pauses publicitàries que minen aquests serials.
L'Umair Dar és un badaloní de 33 anys que va arribar a Catalunya quan en tenia 15 procedent del Pakistan, el país d'origen també de la seva dona. La seva dieta de sèries n'inclou de Netflix, les ficcions turques i alguna de pakistanesa. Però, per a ell, l'hora d'enganxar-se a una ficció no és tan a la sobretaula, sinó durant les hores prèvies abans de l'iftar. "Les activitats de lleure, els deures escolars, anar al gimnàs... tot això queda en suspens durant les hores diürnes, així que just abans que es faci fosc sol ser un bon moment", explica. Entre les turques, Dirilis Erugrul és una de les que tenen més èxit i demostra la potència de les sèries d'aquest país. De fet, la indústria pakistanesa intenta reaccionar a aquest domini que està exercint un sector molt patrocinat per Erdogan, perquè les produccions pakistaneses són més modestes de pressupost i tenen també un to més costumista, de conflictes menors i més lleugers, en contraposició amb els grans melodrames turcs. La seva dona, l'Asma, està enganxada a la comèdia romàntica Chupke chupke. Quan li agafa la febrada, es pot cruspir una temporada sencera fàcilment en dos dies.
Però enguany els iftar estan marcats per la pandèmia, que limita les concentracions familiars. Amb tot, tal com passa de manera global, el televisor ja no marca el punt central del menjador, sinó que el consum de continguts audiovisuals s'ha desplaçat en bona mesura a les pantalles personals.
Temporada alta
Es calcula que alguns canals obtenen el 40% dels ingressos gràcies a aquesta febrada televisiva. En el cas d'Egipte, per exemple, 50 milions de persones es congreguen davant el televisor en un prime time que comença a quarts de vuit del vespre. La potència dels diferents països és canviant, esclar. Ara Turquia encapçala el grup, però fa una dècada Síria s'estava configurant com un dels pols de producció destacats, amb títols celebrats com Bab al-Hara, que ja va per l'onzena temporada. Però la guerra en va frustrar qualsevol expansió. En total, es calcula que els països musulmans elaboren entre 100 i 150 sèries anuals, moltes de les quals consten de 20 o 30 episodis, de curta durada. L'audiència mitjana, durant les setmanes de dejú, sol ser un 30% superior a la resta de l'any.
Els orígens dels mosalsalat cal buscar-los en els hakawatis, els contacontes de la societat àrab, abans que la televisió ocupés el lloc del gran narrador de relats col·lectius. Egipte ha sigut un dels centres productors, sobretot des dels anys setanta. En un primer moment, la diàspora havia de confiar en enviaments de vídeos VHS, però internet ha fet que la majoria de cadenes tinguin canal propi a YouTube per penjar-hi els episodis que han estrenat ja en antena, perquè els emigrants puguin continuar connectats a aquesta porció de la seva cultura d'origen.
A Espanya no hi ha dades fiables sobre aquest fenomen perquè l'impacte de la població musulmana sobre el total és reduït. Fonts d'Antena 3 confirmaven a aquest diari que el seu departament d'audiència no ha detectat un augment significatiu d'audiència durant el Ramadà en el consum de les ficcions turques que marquen alguns dies del prime time d'Antena 3 o una bona part de la graella del canal temàtic Nova.
