'Salvados': quan el cap de turc arrossega el botxí
Diumenge al vespre, Salvados va entrevistar Salomé Pradas, consellera de Justícia i Interior de la Generalitat Valenciana durant la dana i, per tant, responsable d’emergències davant la catàstrofe. Fernando González, Gonzo, li va fer una llarga entrevista per aprofundir cronològicament en tot el que va passar aquell 29 d’octubre i entendre la gestió del Cecopi. L’entrevista té un gran mèrit periodístic. Davant del relat ambigu i inversemblant de Mazón, Pradas és qui disposa de detalls i molts motius, a hores d'ara, per donar-los a conèixer. I més després de ser cessada per Mazón. No obstant això, cal tenir una circumstància present. Salomé Pradas està imputada i pendent de judici i, per tant, s’ha d’entendre també el seu testimoni com a part d’una estratègia de defensa.
Gonzo va dur a terme una entrevista completíssima i amb un control molt rigorós dels fets. Va mantenir sempre un bon to, sense pressionar ni tensar la conversa, però exigent amb la convidada. Va obligar Pradas a ser precisa, i ella va ser sempre més concreta del que mai s’ha mostrat Mazón. Salvados, a més, va recuperar imatges d’aquella jornada al Cecopi i va demanar a Pradas que aclarís algunes circumstàncies del que s’hi observava. L’entrevista va saber extreure dades rellevants, com la inoperància tècnica amb el sistema d’alertes o la desatenció de Mazón a trucades concretes en moments greus.
Però hi ha dos fets menys explícits que criden l’atenció. D'una banda, el tarannà personal de Salomé Pradas, una dona que deixa entreveure una docilitat, una incapacitat per indignar-se, confrontar o increpar, fins i tot quan té raons per fer-ho. En l’entrevista, provoca perplexitat veure com, al recordar fets greus contra ella o com Mazón va desatendre el seu deure, ni tan sols és capaç d’expressar una indignació que és obvi que està sentint. Hi ha una imatge del Cecopi en què ella mateixa reconeix que no vol parlar amb un dels responsables d’emergències i aclareix que és perquè està enfadada i no ho vol expressar. Ni tan sols exhibeix la seva ira quan recorda com es va assabentar que Mazón havia passat la tarda a El Ventorro. Quan finalment insinua que va enfadar-se amb el president, justifica que va sortir “el seu egoisme”. Ara es retreu no haver-li ordenat que es presentés urgentment al Cecopi quan calia. És una persona que, clarament, és incapaç de donar un cop sobre la taula o fer valdre la seva autoritat, que no se sent amb el dret d’imposar-se ni enfadar-se. És desesperant. D’altra banda, parla de com “li van portar els periodistes d’À Punt al despatx” contra la seva voluntat i que hi havia “la premsa amiga de presidència”. Una prova irrefutable del control dels mitjans.
Pradas va revelar els motius que l’havien portat a acceptar l’entrevista: la convicció que les víctimes han de saber la veritat i que està cansada que l’assenyalin i parlin per ella. Aquesta segona raó amaga una motivació molt important, de la qual el periodisme sempre ha sortit beneficiat: el “Si jo caic, tu també”, un mecanisme que ha fet que els caps de turc, en la caiguda, decideixin arrossegar els seus botxins.
