'Inseparables': què passaria si es pogués posposar la menopausa?

L'any 1988, Jeremy Irons assolia la fita màxima de la seva carrera interpretativa com a doble protagonista d'Inseparables, un conte de terror corporal dirigit per David Cronenberg en què interpretava una parella de bessons ginecòlegs, els germans Beverly i Elliot Mantle. Qui ens havia de dir a les admiradores tant de l'actor britànic com del cineasta canadenc que la millor opció per protagonitzar un remake d'aquest film seria... Rachel Weisz!?

La creadora d'Inseparables, la sèrie, Alice Birch, manté el nom, el tarannà i el concepte original dels personatges, però en capgira el gènere. Dues germanes ginecòlogues de prestigi amb una relació autodependent viuen com un trauma la possibilitat que una d'elles tingui una relació estable i pel seu compte amb una altra dona. A aquest vincle tòxic d'uns bessons que es perceben com a entitat única, el film original afegia la debilitat dels dos metges per les manifestacions mutants dels òrgans sexuals femenins, com la cèrvix trifurcada de la dona de qui s'enamorava en Beverly.

Aquí l'objecte del desig de Beverly també té una matriu peculiar. Però, al canviar el gènere de les protagonistes, Birch aparca la fetitxització típicament masculina dels òrgans sexuals femenins, sense que això suposi rebaixar l'aproximació pertorbadora al cos de les dones. La sèrie es capbussa de ple en el vessant més incòmode, sagnant i viscós de la relació amb el nostre sistema reproductiu. En el primer episodi assistim a un avortament espontani de la Beverly, que mostra a càmera l'embrió expulsat. També ens presenten una cesària amb tots els seus talls i fluids, i un parell de morts en dos parts. Aquests decessos, d'una mare per una banda i d'un nadó per l'altra, convencen les germanes Mantle de tirar endavant el seu projecte d'un centre que canviï la forma en què les dones donen a llum.

A Inseparables, la ginecologia és l'excusa perfecta per moure's en un univers dominat gairebé només per dones. La sèrie se situa en aquest espai post MeToo en què es deixa enrere la denúncia de les dinàmiques d'opressió patriarcal per mostrar les dones com a figures autosuficients i en posicions de molt poder. La principal patrocinadora del centre de les Mantle, Rebecca Parker (esplèndida Jennifer Ehle), és una milionària la família de la qual ha provocat una crisi d'opioides al país. Com tantes altres sèries recents, aquesta també s'apunta a retratar els ultrarics amb tots els seus vicis. Aquí, afortunadament, no fan gràcia en cap sentit.

El negoci al voltant de la fertilitat femenina

Inseparables s'inscriu de ple en el debat sobre el negoci al voltant de la fertilitat femenina i les noves tècniques de reproducció. La sèrie dibuixa la paràbola de com un projecte pensat com a utopia femenina pot esdevenir una distopia postcapitalista. També en el primer episodi, assistim al part d'una mare subrogada amb la presència empipadora de la rica que ha pagat per comprar-li el fill. Les germanes no tarden a trobar-se davant d'aquest dilema augmentat. La Rebecca està disposada a finançar el seu centre reproductiu, sempre que resulti un negoci pròsper. I comencen a rajar les idees. Què passaria si posposem la menopausa? Ens replantejaríem l'avortament si es poguessin gestar embrions en incubadores? L'anhel d'una dona per ser mare justifica traspassar certs límits? Inseparables, però, cau en el defecte de tantes sèries de sobrecarregar d'idees interessants els episodis sense arribar a desenvolupar-les a fons. Com al film, la relació entre les dues germanes acaba acaparant tot l'interès, i fins i tot es proposa un final alternatiu, tot i que poc convincent. Ara, el plaer de veure Rachel Weisz en una relació extrema amb la seva doble és del tot intoxicador.