'The last of us' i el dilema moral de salvar o no la humanitat

Per als qui no hem jugat mai al videojoc que inspira la sèrie The last of us, el desenvolupament de l'últim episodi de la primera temporada resultava tot un enigma. Les persones que sí que coneixen el videojoc asseguren que la sèrie és molt fidel a la seva font d'origen, també en la conclusió. La finale del nou èxit de la HBO, que s'ha estrenat aquest dilluns, dota de sentit totes les decisions que s'han pres al llarg dels vuit episodis anteriors, alhora que deixa preparada la segona entrega. Tanmateix, no gosa generar incomoditat, d'aquella que et remou per dins i encén debats, al voltant del dilema moral que marca l'últim tram del camí d'en Joel (Pedro Pascal) i l'Ellie (Bella Ramsey) per sobreviure en aquest món postapocalíptic: ¿quin sacrifici estaríem disposats a acceptar per salvar la humanitat?

Una de les singularitats de The last of us consisteix en la seva estructura com a sèrie. Els creadors han sabut combinar l'arc narratiu que marca tota la temporada, la lluita per la supervivència d'en Joel i l'Ellie, amb històries amb autonomia pròpia en cada episodi. El trajecte dels protagonistes es veu travessat per tot de personatges secundaris, la filla d'en Joel, la seva col·lega Tess (Anna Torv), el seu germà Tommy (Gabriel Luna), en Bill (Murray Bartlett) i en Frank (Nick Offerman), la Riley (Storm Reid)..., a qui s'atorga prou entitat perquè les seves vides ens semblin importants. I també la seva mort.

Pedro Pascal, un llop no tan solitari

Aquesta decisió d'aturar-se en trames i en figures secundàries s'explica per la voluntat d'atorgar a la sèrie una entitat dramàtica més enllà de les dinàmiques d'un thriller postapocalíptic farcit de zombis (o d'infectats, tant se val). The last of us ha apostat molt menys per l'acció del que esperàvem d'una proposta d'aquesta mena per donar més pes a la construcció dels personatges i a la forja del vincle paternofilial entre en Joel i l'Ellie. La sèrie ha comptat amb dos esplèndids intèrprets amb diferents nivells de bagatge. Pedro Pascal hi encarna un rol molt semblant al de The Mandalorian, el llop solitari que assumeix la protecció d'una menor a qui acaba fent de figura paternal. Continua meravellant-nos la convicció amb què l'actor xilè transmet aquesta masculinitat de vella escola amb un vessant vulnerable. Bella Ramsey, en canvi, ens era més desconeguda, més enllà del seu paper en el repartiment coral de Joc de trons. I la sèrie es proposa destacar-la, tot posant al servei d'aquesta actriu joveníssima dos episodis, el setè i el vuitè, perquè llueixi el seu talent desbordant i versàtil.

El novè episodi recupera una pregunta que plana sobre tota la trama: ¿la immunitat de l'Ellie pot servir per generar una vacuna que salvi la resta del planeta de la infecció? I hi afegeix un dilema: ¿i si per salvar la humanitat cal sacrificar l'Ellie? Com en Joel, ens estimem prou la noia per tenir clar que en cap cas l'eliminaríem. Per altra banda, hem comprovat els estralls de la infecció en tota una sèrie de personatges inoblidables i en el planeta en general. ¿S'ha de renunciar a una possible vacuna? La resolució final davant aquesta disjuntiva pivota sobre aquest vincle infrangible entre els protagonistes que The last of us ha anat coent episodi a episodi. I també resulta coherent amb com la sèrie ha anat dibuixant les diferents formes d'organització social en un escenari postapocalíptic: en Joel ha optat sempre per l'individualisme i no pas per fer pinya com a estratègia de supervivència. Però la conclusió sembla legitimar més que situar en un territori incòmode les accions contundents d'en Joel. Almenys l'escena final opta per tancar la temporada amb sobrietat i amb un tall net com poques vegades veiem a la ficció televisiva.