Estrelles del porno i cantants pop: ¿el 'biopic' és un salvavides de la mala fama?

BarcelonaUn personatge famós arriba al zenit del seu estrellat el dia que una plataforma decideix fer una sèrie sobre la seva vida. És un senyal que la seva figura és prou atractiva i coneguda perquè algú vulgui prémer play. En els últims anys, els exemples de biopics, o sèries biogràfiques, s’han multiplicat, també en l'audiovisual espanyol. Aquests mesos han coincidit a les plataformes tres produccions centrades en personatges que, en algun moment o altre, han format part de la cultura pop: un cantant, una estrella del porno, un domador de tigres i una vedet, és a dir Bosé (SkyShowtime), Nacho i Cristo y Rey, aquestes dues últimes a Atresplayer. 

Tots els protagonistes han tingut vides força desenfrenades, un element que les sèries biogràfiques sempre aprofiten. Encara que pugui semblar que l’únic que busquen aquestes ficcions és recrear-se en el morbo, moltes acaben servint per a una altra cosa: en última instància, blanquegen o reivindiquen personatges que han tingut mala premsa o han esdevingut polèmics. Un dels casos més clars és Bosé, una de les primeres ficcions espanyoles de SkyShowtime. La sèrie arriba amb el vistiplau del cantant, que ha participat activament en la seva promoció. En un dels moments més baixos de la seva popularitat, arran de les seves opinions sobre el covid i els seus problemes amb Hisenda, Bosé ha aconseguit un vehicle d’exposició que no només busca l’empatia explicant els conflictes amb el seu pare sinó que també reivindica el seu llegat com a cantant. El retrat fa èmfasi, així mateix, en el seu paper com a pioner que va trencar amb la masculinitat hegemònica. La sèrie compta amb guió de Boris Izaguirre, Ángeles González-Sinde i Isabel Vázquez. En paral·lel a l'estrena de la sèrie, el cantant ha tornat a la televisió formant part del jurat de Cover night, el nou talent show de La 1.

“La sèrie pot contribuir a blanquejar la figura de Bosé perquè mostra una realitat d'ell que ha quedat enterrada justament per les seves gesticulacions i excentricitats recents. Independentment de la simpatia que et pugui generar actualment, va trencar molts motlles, especialment als 70 i 80, i la sèrie se centra en això”, reflexiona el crític de sèries Pep Prieto, que acaba de publicar el llibre Petita gran pantalla (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Assenyala que el possible blanqueig no és un objectiu explícit de la sèrie sinó que es produeix de manera inevitable i gairebé natural per l'empatia que genera el fet que el punt de vista narratiu sigui el del cantant. “La sèrie és hàbil: fa justícia al Bosé trencador, al Bosé que va projectar una sexualitat diferent en una societat molt més rígida que l’actual, i també fa evident que musicalment va suposar un punt d’inflexió. També recorda que com a actor va treballar amb cineastes com Dario Argento”, remarca. 

Prieto creu que, de fet, la sèrie funciona més quan se centra en el passat del cantant que no pas en els temps més recents (això es deu en part a la tria dels actors. José Pastor està molt bé en la versió jove de l'artista, mentre que Iván Sánchez no se'n surt tan bé). Els dos primers episodis expliquen en paral·lel els inicis de Bosé en la música i la decisió del cantant de ser pare a través de gestació subrogada, una pràctica il·legal a Espanya, però de la qual en cap moment es dona una visió crítica. En aquest sentit, la periodista Sílvia Comet, codirectora i copresentadora de SerieSelektor de Catalunya Ràdio, assenyala que, molt oportunament, la sèrie no arriba fins a la batalla legal entre el cantant i la seva exparella, Nacho Palau, per la custòdia dels quatre fills que comparteixen –la sèrie acaba el 2007, amb el llançament de Papito–. "Ara per ara, la vida sexual d’un artista o la seva addicció a les drogues no sorprèn ningú i molt menys genera controvèrsia. En canvi, que episodis de la seva vida tan destacats i marcats negativament, com és la guerra per la custòdia, no apareguin a la sèrie diu molt de quin tipus de ficció és", assenyala Comet. Tot i aquestes mancances, la periodista assegura que Bosé només pot blanquejar la figura del cantant si es mira sense esperit crític.

'Luis Miguel', pas previ

Un dels referents més evidents de Bosé és la sèrie Luis Miguel, el biopic que Netflix va fer del cantant mexicà, també amb l’aprovació del principal interessat. “Aquella sèrie feia evident que el biopic d’una persona que no t’interessa gens en el món real pot tenir cert atractiu i que es pot fer entreteniment a partir de la biografia d’algú”, diu Prieto. La ficció sobre l'intèrpret de Suave s'endinsava en la seva trajectòria professional, però no amagava el drama familiar de la desaparició de la seva mare i la possible participació del seu pare en aquest fet traumàtic. Comet assenyala que l'estructura de Bosé és pràcticament calcada a la de la sèrie sobre el conegut com el Sol de Mèxic. Temps després de l'èxit de Luis Miguel, Netflix va produir una sèrie sobre la vida de la ja desapareguda Selena Quintanilla, considerada una de les primeres grans estrelles llatines dels Estats Units.

Prieto i Comet tenen opinions oposades sobre si és possible o no fer un biopic que no endolceixi els protagonistes quan la figura principal està implicada en el procés creatiu. La periodista creu que és difícil aconseguir un cert equilibri. "Em sembla bastant inevitable que es posin en relleu els èxits i que es passi una mica de puntetes per moments no només polèmics sinó de fracassos en majúscules tant professionals com personals", diu. En canvi, el crític cita la pel·lícula Rocketman, que parla d'una part de la vida d'Elton John i que va comptar amb el vistiplau del cantant britànic, com un exemple de biopic que no sucumbeix a la idolatria. Prieto creu que les sèries més domesticades ho són per la voluntat dels creadors d'arribar a tots els públics.

De les tres ficcions espanyoles recents sobre personatges coneguts, Prieto es mostra decebut amb Cristo y Rey, sèrie sobre la relació entre Bárbara Rey i Ángel Cristo, i celebra el camí emprès per Nacho. Assegura que aquesta última té la virtut de no prendre's seriosament a si mateixa –"És una sèrie que és conscient que no pot entrar prou en els temes inherents a la indústria pornogràfica"– i crear una mena de Boogie nights patri. Comet comparteix l'opinió: "Em sembla la més divertida i me la crec més pel simple fet que Nacho Vidal mai s’ha amagat de res i revela alguns detalls sobre com funciona la nefasta indústria del porno. No crec que tingui cap mena d’interès endolcir res". Amb tot, per a Prieto un dels millors exponents de sèrie biogràfica espanyola és Veneno perquè "porta els espectadors a reflexionar sobre el seu temps".

En els últims anys, la producció televisiva tant internacional com espanyola ha abraçat la tendència de les sèries biogràfiques que reivindiquen figures tradicionalment criticades o menyspreades. "Permet rellegir els personatges fora del seu context històric i també ens permet entendre quin paper juguen en la nostra cultura popular", assenyala Prieto. Per la seva banda, Comet recorda que els biopics recents se centren en una mena de personatges que solen ser "carn de determinats tipus de programes i tenen vides amb girs de guió, ni que siguin patètics o menyspreables". Tots dos experts posen com a exemple la sèrie Pam & Tommy (Disney+) i el posterior documental Pamela Anderson: una historia de amor (Netflix), dues produccions que feien èmfasi en l'obsessió que hi havia als anys 90 per etiquetar les dones. Prieto té clar el motiu de l'èxit del gènere: "Les sèries biogràfiques ens emmirallen en els nostres passats més immediats".