La història es repeteix
Aquest desembre, Netflix ha estrenat La II Guerra Mundial: desde el frente (World War II: from de frontlines) una sèrie documental de sis episodis construïda exclusivament a partir d’imatges reals del conflicte. Els responsables de la producció, dirigida per Rob Coldstream, van visionar fins a vuit mil hores de material recopilat d’arxius d’arreu del món. Se’n va fer una selecció acurada, després es va fer una restauració fotoquímica, un tractament cinematogràfic del so i un procés d’acoloriment per incrementar-ne la vivesa. Un rètol inicial en el primer capítol adverteix l’espectador que, tot i que les imatges són reals i gravades durant el conflicte, “s’han combinat imatges d’alguns esdeveniments per crear una experiència immersiva” a l’espectador. Un avís honest, perquè són molts els documentals històrics que utilitzen aquest recurs sense comunicar-ho. Escenes que no coincideixen en espai i temps es combinen en benefici de la construcció del relat i l’impacte visual. Per exemple: tot el material recopilat sobre el desembarcament de Normandia es combina per oferir una mirada més global i detallada dels fets.
La II Guerra Mundial: desde el frente està narrada per l’actor John Boyega i incorpora testimonis de tots els bàndols que van ser al front, però no se’ls inclou pràcticament mai en pantalla. Només en sentim la veu. La sèrie no entra en valoracions ideològiques. Es limita a mostrar fets, a fer més visual l’horror de la guerra. L’espectador pot avançar dins d’un tanc de la divisió Panzer, s’integra amb l’Exèrcit Roig per prendre el Reichstag de Berlín en l’atac final a la ciutat o observar una desfilada militar dels alemanys des de darrere del clatell d’Adolf Hitler. També pot presenciar les explosions de Pearl Harbor des d’un vaixell atacat o comprovar des de primera línia els atacs dels kamikazes japonesos. Són profundament impactants les imatges de les detencions de les dones franceses que s’havien relacionat amb soldats nazis i se’ls afaitava el cap públicament com a acte d’humiliació. Impressionen les imatges de la batalla de Saipan on la resistència japonesa se suïcida llançant-se pels penya-segats. És aconsellable dosificar el visionament de la sèrie, per no saturar-se de la dinàmica narrativa. En moltes imatges, les persones que hi apareixen miren a càmera. És com si en aquell gest instintiu s’hi amagués la certesa que en el futur algú els dotarà d’una identitat i s’atribuirà un sentit a la seva existència. A La II Guerra Mundial: desde el frente, el relat permanent de fons és el de la por que es llegeix en els rostres de la gent: detinguts, soldats o civils. La sèrie mostra la cruesa de la guerra, i l’acoloriment de les imatges fa que el passat no sembli tan llunyà, sinó que delata una continuïtat amb els temps que vivim. Diu el tòpic que és important explicar la història per no repetir els mateixos errors. Però la sèrie de Netflix confirma la fal·làcia: conèixer la història ens evidencia la facilitat que tenim per repetir els grans desastres de la humanitat.
