El rostre de l'ansietat a la televisió es diu Claire Danes

BarcelonaL’última sèrie de Claire Danes, La bestia en mí, estrenada dijous passat a Netflix, s’obre amb un primer pla d'ella cridant. Si has estat veient televisió durant els últims 30 anys, et sonarà familiar. Danes tenia només 14 anys quan va protagonitzar Es mi vida, un drama adolescent estrenat el 1994. Des de llavors poques vegades ha deixat d'aparèixer a les pantalles, ja sigui en una història d'amor amb Leonardo DiCaprio a Romeu i Julieta, desentranyant una conspiració global a la longeva sèrie Homeland o buscant una criatura mitològica a la minisèrie gòtica La serpiente de Essex (AppleTV).

Si Danes té una habilitat definitiva, és la seva capacitat per transmetre emocions extremes. És coneguda per retòrcer el cos en agonia, caragolar la boca i col·lapsar les extremitats. El 1994, a l’adaptació cinematogràfica de Donetes, el seu personatge, Beth March, patia una mort poètica a causa de la febre escarlatina. A Homeland, es va fer coneguda pels memorables atacs de pànic del seu personatge. Fleishman está en apuros (Disney+) dedicava un episodi sencer a explorar el col·lapse emocional del seu personatge. I ara, a La bestia en mí, és una escriptora que s'ha aïllat del món després d'una tragèdia que s'explica a les escenes inicials.

Però encara que les experiències dels seus personatges solen ser doloroses i molt específiques, Danes ha construït la seva carrera amplificant unes ansietats amb les quals el públic pot identificar-se. A mesura que ha anat creixent, aquestes pors han canviat, però ella sempre aconsegueix que resultin estimulantment reals.

Angoixa adolescent

En els primers moments d'Es mi vida, Angela Chase, interpretada per Danes, diu: “Així que vaig començar a sortir amb Rayanne Graff només per diversió, només perquè semblava que si no ho feia em moriria o alguna cosa així”. Així que sí, els personatges de Danes han estat generalment al cantó del dramatisme.

Molts espectadors van veure per primer cop Danes en aquesta sèrie, creada per Winnie Holzman, que va ser cancel·lada després de només una temporada. La raó per la qual Es mi vida es va fer tan estimada a pesar de la seva curta durada va ser, en gran part, que Danes va ser capaç de captar amb precisió l'alegria, el dolor i la confusió de ser adolescent.

L’Angela, de 15 anys, està en una cruïlla: molesta per la persona que creia ser, es fa amiga de la rebel i artística Rayanne (A.J. Langer), es tenyeix els cabells de vermell i s’enamora del distant i problemàtic Jordan Catalano (Jared Leto). Però Danes no deixa mai que t'oblidis que l'Angela segueix sent una nena. Pot semblar que estigui desinteressada, però segueix sent sincera i ingènua, com es mostra quan, al final de l’episodi pilot, acudeix a la seva mare plorant i disculpant-se per les seves petites transgressions juvenils.

Mentre que les estrelles de Sensación de vivir, Dawson crece i altres sèries adolescents dels anys noranta semblava que vivien en un institut de fantasia, l'Angela se sentia com una dona real que anhelava créixer massa de pressa. Un any després d'Es mi vida, Danes va aportar aquella mateixa naturalitat a una història encara més clàssica sobre l’angoixa adolescent: l’adaptació de Baz Luhrmann de 1996 de Romeu i Julieta.

Estrès professional

Les característiques distintives de l’estil interpretatiu de Danes van començar a codificar-se a Homeland, la sèrie de Showtime que es va estrenar el 2011 i en la qual interpretava l’agent de la CIA Carrie Mathison. La Carrie, que tenia un trastorn bipolar, era una persona emocional i professionalment imprevisible, propensa a tenir atacs en els quals els ulls s’inflen i els llavis tremolen. També és una espècie de Cassandra: en la primera temporada, només ella s'adonava que l’heroi de guerra Brody (Damian Lewis) s'havia convertit en un terrorista actiu.

La nerviosa interpretació de Danes de la Carrie va ser tan fàcilment identificable que es va convertir en un objecte de paròdia. Anne Hathaway va fer una imitació exagerada en un esquetx de Saturday Night Live el 2012. En resposta als seus sanglots, Kenan Thompson comentava: "És com si capgirés la boca".

Així i tot, hi havia una raó per la qual Homeland era un fenomen, almenys durant les dues primeres temporades. Malgrat les males decisions de la Carrie —enamorar-se perdudament del Brody, per començar— era un exemple destacat d’una jove professional que lluitava per fer-se escoltar. Homeland també va aprofitar les ansietats exagerades posteriors a l'11-S que també sentien els espectadors que van créixer amb Danes. Per a bé o per a mal, la Carrie era l’encarnació de l’era del “si veus alguna cosa, digues alguna cosa”.

Agonia maternal

Si la Carrie mostrava obertament el seu desordre, Rachel Fleishman, de Fleishman está en apuros, era el contrari. Durant la major part de la sèrie, la Rachel era presentada com la dolenta de la història, una poderosa agent teatral que abandona els seus fills i el seu marit, Toby (Jesse Eisenberg). En realitat, ha patit una crisi nerviosa provocada pel seu frustrant matrimoni i per ferides més profundes relacionades amb la maternitat.

El setè episodi revela que la Rachel ha estat lluitant contra el trauma que li va provocar un procediment invasiu durant el part que ella no va autoritzar. Mai es va recuperar del tot, malgrat que va intentar convertir-se en una mare perfecta de l’Upper East Side. Tot això la porta a un col·lapse mental durant el qual gairebé acaba paralitzada al llit. Danes ofereix una actuació magistral que sembla arribar fins al més profund de l'ànima del personatge.

És sorprenent veure Danes en agonia materna. A Es mi vida, l'Angela lluita per veure la seva mare (Bess Armstrong) com una persona real més enllà d'una figura d'autoritat. A Fleishman, Danes interpreta algú que és la manifestació del dolor que moltes dones intenten amagar als seus fills per protegir-los. Tens la sensació que la Rachel, els fills de la qual encara són joves, s'identificaria amb la mare de l'Angela.

Crisi de la mitjana edat

A La bestia en mí, el personatge de Danes, l'Agatha Wiggs, coneguda com a Aggie, està una tocada. Sí, encara està desfeta per la mort del seu fill en un accident de cotxe horrible, però també està en un impàs professional. Fa set anys que les seves memòries li van donar renom literari. Des de llavors, ha estat arrossegant un llibre sobre l'amistat entre Ruth Bader Ginsburg i Antonin Scalia, un tema que no sembla interessar-li gaire.

És en part per això que s'enganxa a Nile Jarvis, el seductor i infame magnat immobiliari que ha anat a viure al veïnat. Interpretat per Matthew Rhys, el Jarvis és sospitós d'haver assassinat la seva última dona, la qual cosa els converteix en un personatge més interessant que un parell de jutges del Tribunal Suprem morts. Tot i que l'Aggie va malgastar l'avançament del seu llibre i no va produir res a canvi, sap que la seva editorial s'afanyarà per aconseguir una exclusiva amb el Jarvis.

La bestia en mí és, d'una banda, un thriller melodramàtic amb un personatge al més pur estil Robert Durst, el protagonista de The Jinx, al centre. Danes, però, captura alguna cosa més quotidiana en la seva visió d'Aggie. Quan l'Aggie fixa la mirada en el seu ordinador, davant d'un miserable bloqueig d’escriptor, encarna l'estrès i l'ansietat de tenir gairebé cinquanta anys i preguntar-se si tornarà a fer mai res que valgui la pena. Ja no interpreta la jove prodigiosa que va ser a Homeland: ara és algú que busca un propòsit a mesura que s'acosta als 50. I tot això és molt més potent perquè ja sabem per on ha passat.