Asia Ortega: “De tant en tant, t'has de fer la ITV a tu mateixa”

BarcelonaÉs la protagonista del thriller Hasta el cielo, una de les sèries del moment a Netflix –la segona més vista a escala global–, on interpreta la Sole, una jove vídua que es posa al capdavant d'un grup criminal. Asia Ortega està en plena explosió professional, però la seva calidesa i el seu caràcter planer fa que sembli que estàs conversant amb una amiga de tota la vida. Quedem al seu barri, Sant Antoni, el mateix on viu des de petita, i són molts els veïns que es paren a saludar-la i a comentar la jugada. "Una mica la reina del barri sí que soc", diu, entre rialles, l'actriu, que va formar part del repartiment de Les de l'hoquei. Assegura que si la gent del barri la coneix és perquè ella xerra a tota hora i amb tothom.

A Hasta el cielo recuperes la Sole, que ja havies interpretat a la pel·lícula que serveix de preqüela. Vas canviar la teva manera d'enfrontar-te al personatge, ara que ets la protagonista absoluta?

— Canvia, primerament, per una qüestió del grau de responsabilitat que tens. Agafar un personatge que ja has fet és una arma de doble tall perquè en part el coneixes i en part no el coneixes tant, perquè a la pel·lícula no va tenir prou metratge per fer un arc dramàtic amb profunditat. La sèrie m'ha permès aprofundir en un personatge que jo sabia que tenia molt per donar. He intentat no caure en el clixé, i aquesta ha sigut la dificultat. És una dona molt treballadora, que té molta cura de la seva gent i que està empoderada sobretot des de la seva fragilitat.

Hi ha aspectes del personatge amb els quals et sents identificada? Ets una persona empoderada?

— Jo soc una dona molt empoderada, des de petita, a més.

En tots els aspectes de la teva vida?

— En tots: en el sexe, les relacions, amb el meu autoconeixement, en la meva manera de relacionar-me amb la gent. Crec que, al final, estar empoderada és estar connectada amb tu mateixa i ser coherent. Els meus pares m'ho han posat molt fàcil: van llaurar un camp perquè el que hi brotés fos una dona independent. M'he criat amb molts adults, però sempre m'han escoltat. Quan et donen espai i llibertat, aprens tu sola a trobar els teus límits. A trobar el teu lloc i defensar-lo.

Et preguntes a tu mateixa moltes coses de la vida?

— Sí, tota l'estona. He tingut èpoques més intenses. Ara estic més tranquil·leta, perquè ja tinc algunes respostes. Som cíclics. De tant en tant, t'has de fer la ITV a tu mateixa. La Sole i jo ens assemblem molt en això: som una mena d'au fènix, totes dues. La vida ens pot tombar o ens pot posar dificultats, però les dues sabem confiar en nosaltres mateixes i continuar endavant. La Sole té força i paciència, i jo soc molt més impulsiva, no tinc filtre.

I com et va sense filtre?

— No em puc queixar! [esclata a riure]. Em va massa bé. En vas aprenent. La meva mare sempre em deia: "Asia, l'edat et donarà tranquil·litat, no cal que li expliquis tot a tothom".

La sèrie està funcionant molt bé a Netflix. Has començat a notar-ne l'impacte?

— He rebut el feedback de la gent que estimo, que al final són els que més importen, però també de públic que l'està rebent molt bé. M'escriuen de Nigèria, de Colòmbia, d'Itàlia... També és veritat que no miro gaire el mòbil perquè em genera una mica d'ansietat i crec que et distreu una mica de la vida. Però hi ha un punt que dius: "Bé, hauràs d'estar una mica a les xarxes, perquè el món funciona així".

I aquest funcionament t'agrada?

— No, no m'agrada perquè no hi tinc traça. Ho intento i vaig penjant cosetes. Hi ha gent que té més facilitat, que parla amb els fans a través d'Instagram i tal. Però jo no. Em treu temps per meditar i per estar en el meu centre. Jo tinc un gos i un gos és un fill, has d'estar tot el dia per a ell. A més, visc una vida artística: m'agrada anar a veure una exposició, les actuacions de la meva gent, escriure, llegir un llibre. Llavors, esclar, s'ha de fer un mig-mig: una mica de xarxes i una mica de vida.

El teu pare és pallasso de carrer i la teva mare és actriu. Estaves destinada a una vida artística?

— És que ho he mamat. De petita em preguntaven què volia ser i jo responia: "artista". Els meus pares em deien "d'acord, però hauràs de treballar molt, potser fins i tot el doble". ¿Què m'havien de dir un pare pallasso de carrer i una mare també actriu i pallassa?

I has hagut de treballar molt?

— Sí, he hagut de treballar molt. La titulitis sempre m'ha costat. Vaig començar a estudiar treball social per vocació, perquè m'agradava, però soc molt sensible i m'emportava la feina a casa, no sabia separar-ho. Vaig pensar que ser tan sensible potser em podia servir per explicar històries que moltes vegades no tenen veu i això ho podia fer sent actriu i ballant. Però he fet de tot: he sigut cambrera, he sigut comercial, venedora, esteticista canina. No passa res. Tu tens una fita i faràs el que calgui per arribar-hi. Si haig de servir copes, serveixo copes. Jo treballava de cambrera i agafava el bus cap a Madrid, vuit hores d'anada i vuit hores de tornada, per fer un càsting. Anava amb la bossa de roba, els talons... i em canviava a l'autobús.

Tothom veu la part glamurosa de ser actriu, però no veu tot el que hi ha darrere.

— És picar pedra com una boja. Som una professió amb un 98% d'atur, és una bogeria. Per sort, no em cauen els anells i tinc molt clar el que vull fer, sempre he continuat endavant.

Has enllaçat força projectes. Com recordes Les de l'hoquei? Era una sèrie molt feminista.

— Totalment, em va encantar i vam fer molta família. Era un canvi de tipus de discurs que es veia a la televisió. Les guionistes eren una meravella: han sigut unes dones molt valentes i comparteixo amb elles el fet de continuar lluitant. Elles van tenir una idea i la van presentar, van veure que tenien possibilitat de fer un projecte audiovisual i van continuar endavant. A mi m'han vingut moltes nenes a demanar-me consell perquè eren lesbianes [com el personatge de l'Ortega a la sèrie]. Les espectadores eren meravelloses i molt respectuoses.

La teva segona professió és la de bailaora. Hi trobes coses diferents de les que trobes a la interpretació?

— Es compenetren. Si jo soc un temple, el ball és un pilar i l'actuació és un altre. És el que em sosté. El ball em permet viatjar a llocs on la paraula em queda curta.