Plataformes
Mèdia  /  Sèries 06/12/2022

Carlos Cuevas i Miki Esparbé: "A les xarxes socials s'ha fet una pressuposició de la nostra condició sexual que ens ha sorprès"

Actors i protagonistes de 'Smiley'

6 min
Carlos Cuevas i Miqui Esparbé

BarcelonaLlumets de Nadal, missatges que arriben a destinataris inesperats i amors amb molts estira-i-arronses. Aquests són tres dels elements que defineixen Smiley, l'adaptació televisiva de l'obra de Guillem Clua. Carlos Cuevas (Montcada i Reixac, 1995) i Miki Esparbé (Manresa, 1983) són l'Àlex, un cambrer fornit i atractiu, i el Bruno, un arquitecte amb aires intel·lectuals. No tenen res en comú, però l'atracció entre ells sembla inevitable. La seva història d'amor arriba a Netflix el dimecres 7 de desembre, a punt per fer una marató durant el pont o per escalfar motors de cara a les festes de Nadal.

Smiley és una comèdia romàntica i fa molts homenatges al gènere. ¿Vosaltres éreu de comèdies romàntiques abans de fer la sèrie?

Miki Esparbé: Jo n'he consumit moltes, ho haig de reconèixer. Potser és per una qüestió generacional, perquè vaig pillar l'era daurada de les comèdies romàntiques, més enllà de les clàssiques. Les dels 90 i els principis dels 2000, fins i tot, van fer pupa.

Carlos Cuevas: Jo no tant, no les vaig veure al cine perquè no tenia l'edat. Jo soc fill de Harry Potter i Marvel. La majoria de les comèdies romàntiques a què fa referència Smiley les he vist per preparar la sèrie. No havia vist Quan en Harry va trobar la Sally o Notting Hill per una qüestió generacional. No les vaig poder veure al cine i els meus pares me'n llogaven unes altres al videoclub.

I ara que has fet una immersió, què et semblen?

C.C.: M'encanten! M'encantaria tenir aquestes vides tràgiques. Jo soc molt cinèfil i sí que havia vist les de Woody Allen, però aquestes noventeres i de Nora Ephron són divertidíssimes i funcionen molt bé. Realment, jo soc fill de Barcelona, nit d'estiu [pel·lícula que va protagonitzar Esparbé].

A l'hora d'interpretar el Bruno i l'Àlex, el fet que vosaltres dos sigueu molt amics ha sigut un avantatge o un inconvenient?

C.C.: Un avantatge, segur. I una alegria molt grossa. Que et truquin per dir-te que faràs de prota d'una sèrie de Netflix amb un dels teus millors amics, a Barcelona, a la primavera, mentre surten les floretes, no passa mai. Ha ajudat molt perquè tenim molta confiança, i tenir aquesta confiança fa que puguem assajar fora de rodatge, que ens truquem i compartim dubtes. He treballat amb gent que és molt amiga meva, però que no t'hi entens treballant. O al revés. Ens diuen que el Miki i jo tenim molta química, això és veritat, però també tenim molt d'ofici.

Per a la gent que va veure l'obra de teatre a Barcelona, els dos personatges estan molt vinculats als dos actors que els van interpretar, el Ramon Pujol i l'Albert Triola. ¿Era una pressió addicional?

M.E.: Pressió, no. Responsabilitat, perquè són gent a qui admirem i que ens agrada molt la feina que van fer al seu dia.

C.C.: I que si no han fet la sèrie ara és perquè s'ha rodat deu anys després i ja no tenen l'edat, però l'haurien fet estupendament.

Un dels temes que tracta Smiley és la imatge que ens creem dels altres i com, a vegades, ens costa anar una mica més enllà. En el vostre cas, que sou coneguts, ¿encara costa més trencar amb les idees preconcebudes que tenen de vosaltres?

C.C.: Pel que fa al vessant personal, segur que la gent es crea unes imatges sobre nosaltres. Nosaltres també aprenem a protegir-nos de segons quines opinions. Estem molt exposats, això és un fet. Quan es fa una nota de premsa per dir que nosaltres farem Smiley o qualsevol altre projecte, molta gent té opinió. Però en l'àmbit professional també passa i és una de les coses que cal trencar: tinc ganes de fer coses que la gent no s'espera. És molt xulo quan un actor fa un viatge. La nostra feina va precisament d'això, de no fer de nosaltres. El dia que m'ofereixin fer una pel·lícula sobre un xaval de 26 anys que viu al barri de Gràcia de Barcelona i que és actor, ja et dic jo que diré que no.

M.E.: També és veritat que dels dos qui ha viscut un fenomen internacional és el Carlos. Jo faig vida molt tranquil·la, baixo a comprar el pa i a mi em coneixen tres o quatre. El que deia el Carlos és molt interessant. En el nostre ofici, crec que per la rapidesa amb què passen ara les coses, tendim a etiquetar els actors i actrius que van apareixent. De cop i volta, si et surt el guapo i malote serà el guapo i malote. En aquesta indústria, que pot ser molt salvatge, és molt probable que t'arribin oportunitats sempre en la mateixa línia. L'interessant de la nostra feina és fer coses que s'allunyin de nosaltres: per fer sempre el mateix, treballaria en una altra cosa. Crec que és molt important que hi hagi directors i directores de càsting que apostin per altres coses, fer el contracàsting.

Abans deia el Carlos que quan s'anuncia un nou projecte, tothom té opinió. Quan va sortir el tràiler de Smiley, molta gent va fer pressuposicions i va criticar que una sèrie LGTBI la protagonitzessin dos actors heterosexuals. Com ho vau entomar?

C.C.: Sabem que existeix el debat, l'hem vist i en som conscients. És un debat legítim, però que no donarem peu a tenir-lo a les xarxes socials. El que sí que hem vist per part de la premsa i les xarxes socials és una pressuposició de la nostra condició sexual que ens ha sorprès, perquè nosaltres no l'hem fet pública. Som molt curosos amb la nostra vida privada. Tampoc volem jugar a l'ambigüitat. Les polítiques LGTBI més actuals i les noves generacions ens estan donant a entendre que això d'ubicar-nos en calaixets tancats i hermètics és una mica antic. Per altra banda, la nostra feina va de la ficció i l'experiència no és l'única font d'autoritat i no pot ser excloent. La nostra feina va de ficció i, en tant que ficció, el que volem és generar referents i Smiley ho està fent. Desitgem que la comunitat LGTBI ocupi posicions de poder altíssimes, que interpretin protagonistes, que dirigeixen pel·lícules, que muntin, que facin direcció de fotografia, però en el cas de la interpretació jo no crec que només s'hagin d'interpretar a ells mateixos. Com deia Guillem Clua, l'objectiu és que una persona LGTBI pugui fer Indiana Jones. La inclusió del col·lectiu LGTBI no ha de passar necessàriament perquè interpretin personatges de la seva pròpia orientació sexual perquè això genera una cosa bastant complexa que és haver de parlar de la vida privada de cadascú.

M.E.: Òbviament, per davant de tot ens agradaria viure en un món i una indústria en què la igualtat d'oportunitats fos una realitat. Que tothom tingui accés a tot.

C.C.: Jo, personalment, no crec en les polítiques d'identitat. No crec que les lluites s'hagin de defensar des de la trinxera de la identitat, sinó de la ideologia i l'argument. Jo no vull un món de gent com jo, vull un món de gent que vulgui el mateix món que vull jo, un món lliure de violències LGTBI.

Un altre tema de debat entorn de la sèrie és la presència del català a les trames. Guillem Clua ha dit que Netflix està esperant projectes en català, però que no arriben.

M.E.: A nosaltres, per sobre de tot, ens fa molta il·lusió participar en una sèrie que tingui una quota de català i que estigui present en 190 països. És la primera sèrie de producció pròpia de Netflix en què es mostra una Barcelona bilingüe, amb molts moments en què hi ha algú que ha vingut de fora o que a casa seva parla en castellà. Hem pogut explicar-ho amb l'ambició i la intenció que en molts llocs puguin sentir la nostra llengua i que el dia de demà hi hagi una sèrie feta íntegrament en català, com va ser el fenomen de Merlí.

C.C.: Crec que la lectura que hem de fer d'això és que hem conquerit un espai. Hem posat la nostra llengua en 190 països gràcies a una trama de la sèrie que no és poc important ni residual. Això és un pas a partir del qual només podem anar cap amunt. El que no pot passar és que anem enrere. També crec que hi ha molta autocensura, també a la música, per exemple. Tinc amics músics que componen en castellà i en anglès perquè així ho poden vendre no sé on. És un punt de vista amb el qual jo, personalment, si fos creador, no estaria d'acord: com més fidel puc ser a la meva manera d'escriure és amb la meva llengua materna.

Hi ha qui diu que Smiley pot ser el nostre Love actually. Com ho veieu?

C.C.: Tant de bo tingués la planta de Hugh Grant o Rodrigo Santoro [riu]. És un bon referent.

M.E.: A la segona temporada, una seqüència tu i jo amb cartellets!

stats