La tabarra del Concert de Cap d’Any
Començar l’any amb el concert de la Filharmònica de Viena és, segurament, una de les tradicions televisives més arrelades i agradables. Fins i tot l’audiència poc avesada a la música clàssica, l’1 de gener dona una oportunitat al gènere esperant el moment d’aplaudir la Marxa Radetzky. El secret de la continuïtat és que, en un matí poc productiu, el concert acompanya sense fer nosa.
Martín Llade és el comentarista del concert a La 1 des del 2018, quan va substituir José Luis Pérez de Arteaga. Llade va assumir el relleu amb prudència, discreció i personalitat pròpia. Els seus coneixements li permeten nodrir d’anècdotes les presentacions dels temes musicals. Però en els últims sis anys, la confiança l’ha abocat a un abús de l’acudit, amb constants comentaris graciosos que fan, del lleuger matí musical, una tabarra amb ínfules còmiques bastant insuportable. Abans reservava el comentari simpàtic per al comiat. Però aquesta edició va farcir de gracietes totes les intervencions, recitades entre peça i peça amb rapidesa per no perdre pistonada.
Llade va arrencar el concert fent la broma d’un canvi de la programació, explicant que Thielemann substituiria els valsos i polques per la Setena simfonia de Bruckner completa i que, per tant, no s’aplaudiria amb la Marxa Radetzky sinó quan sonessin els platerets. “És broma”, va apuntar de seguida. En la següent pausa, va introduir els Bombons vienesos de Johann Strauss fill: “Producen el mismo placer que el chocolate pero sin engordarte”. També feia notar que el director estava més somrient que la tarda anterior: “Estaba más serio que los personajes de un cuadro de Caravaggio”.
Més tard, recordava que la temporada de ball a Viena constava d’un programa de quatre-cents cinquanta balls i més de dues mil hores de durada. “Vamos, que me río yo del perreo ese”. Després d’explicar que moltes de les composicions estaven vinculades a diferents oficis, comentava: “Cada gremio tiene su baile. Los deshollinadores y los levantadores de piedras. Perdón. Estaba pensando en mi tierra”. Per complementar l’anècdota que Eduard Strauss va titular Sense frens una polca ràpida per al ball dels ferroviaris, va afegir: “Quizá habría sido mejor un título como «Viajar en tren es un placer»" I aquí encara no havíem arribat ni a la mitja part del concert. Llade va explicar que una opereta s’havia dedicat als beneficis medicinals de l’aspèrula. “Podrían haber escrito otra sobre los beneficios digestivos del Jägermeister. Habría sido divertido”. Quan va presentar la ballarina georgiana Ketevan Papava, li va fer gràcia el seu nom: “Que yo, perdónenme el chiste, pensaba en «Que te va a empapar!»" A mesura que avançava el concert, el nivell dels acudits degenerava. Per explicar que una altra de les peces es va compondre amb motiu de la inauguració d’un conducte d’aigua, apuntava: “Claro, hubiera quedado peor un «Vals para la fosa séptica»". Quan va fer referència al vals Wiener Bürger, no es va poder resistir a un altre joc semàntic: “Que suena a franquicia de comida rápida de salchichas y hamburguesas”. Va passar el mateix amb el vals La perla ibérica. “Perdonen el símil, pero suena a bar de tapas de jamón serrano”. Insuportable. Una cosa és mostrar-se proper amb la voluntat de popularitzar el concert i l’altra convertir-se en una metralleta d’acudits dolents, que més que divulgar acaben per ridiculitzar. Si Llade té pretensions humorístiques, l’any que ve es pot incorporar al programa de José Mota de la nit anterior i així pot deixar a la música el protagonisme del concert.
