Mèdia 07/05/2021

Televisors més grossos, amb més qualitat d'imatge i al mateix preu

La convergència entre tecnologies de pantalla fa que la tria d’un receptor depengui d’altres factors que no són la qualitat d’imatge

5 min
Un dels televisors de Samsung amb funcions avançades

El televisor continua sent el rei de la llar, impulsat per les nombroses plataformes digitals de cinema i sèries a la carta. Només l'smartphone li disputa una gran part del pressupost familiar en aparells electrònics. Les dues pantalles, la grossa i la de butxaca, són cada vegada més complementàries i l’extensió l'una de l’altra.

En aquests moments, la pràctica totalitat dels televisors del mercat per a la sala d'estar tenen resolució 4K (UHD, Ultra High Definition), amb 2.160 línies horitzontals, el doble que els televisors Full HD de 1.080 línies, els més habituals fins fa tot just un lustre, i el triple de les 720 línies de finals del segle passat, quan el televisor pla era una gran novetat. Però ja mesos que també hi ha televisors 8K, un altre cop amb el doble de definició vertical. Expressat en quantitat de píxels, una pantalla Full HD en conté dos milions, una 4K en té vuit milions i una 8K en té 33 milions.

Si la mida habitual dels televisors solia ser de 42 polzades, ara els més habituals són els de 55 i 65 polzades. Els aparells d’ara són, doncs, més grossos i amb més definició i qualitat d’imatge, però a un preu equivalent al d’abans. Fins i tot els més grossos, de 75 i 85 polzades, ja no tenen un preu prohibitiu.

La pantalla d’un televisor de 65 polzades fa un metre i 63 centímetres en diagonal i gairebé un metre i mig d’amplada amb el marc. Paga la pena prendre mides del lloc on es vol posar el televisor abans d’anar a la botiga o fer servir alguna aplicació mòbil de realitat augmentada per comprovar si el que volem ens hi cabrà.

Tecnologia OLED

A qualsevol botiga d’electrodomèstics es pot veure que dues tecnologies de pantalla competeixen en els televisors de màxima qualitat: OLED i TFT-LED. Totes dues han millorat substancialment la qualitat d’imatge en els últims anys i ja no hi ha gaire diferència visual en televisors de pantalla molt gran i de gamma i preu equivalent.

La diferència bàsica entre les dues tecnologies és que cada punt d’imatge (píxel) de la pantalla té il·luminació pròpia en el cas dels televisors OLED, mentre que els TFT s’han d’il·luminar per darrere del panell. Inicialment s’il·luminaven amb tubs fluorescents, però ja fa anys que es fa amb llums LED, que cada vegada són més petits i il·luminen de manera més precisa i difusa. Per això ara se’ls coneix simplement com a panells LED i els altres com a OLED.

La tecnologia OLED és relativament nova. El gran potencial de l’OLED es va veure a principis d’aquest segle, però no va ser fins al 2012 quan se'n van presentar els primers televisors comercials. La imatge era espectacular i els televisors molt més prims que els TFT, però la vida del panell era molt breu i, no cal dir-ho, el seu preu era prohibitiu. Els grans fabricants com Sony i Panasonic van considerar que seria un fracàs comercial i la van abandonar l’any següent. Només va quedar la coreana LG com la gran impulsora de la tecnologia OLED per a grans pantalles i va redoblar l'aposta amb una gran inversió.

El 2017, LG comercialitzava una gamma de televisors OLED amb una qualitat d’imatge que superava de llarg els televisors LED d’aleshores i també fabricava panells OLED per a Sony, Panasonic, Toshiba, Philips i altres marques, que els muntaven als seus televisors amb electrònica pròpia. Només Samsung en va quedar al marge, convençut que els televisors LED eren els únics que podien conquerir el mercat amb una combinació adequada i correcta de qualitat d’imatge, dimensions de pantalla i preu. La resta de fabricants, inclosa LG, també comercialitzen majoritàriament televisors LED, però en els models de gran format ofereixen tant LED com OLED.

Els televisors OLED superen en qualitat d’imatge els TFT-LED: el contrast i la nitidesa són més elevats i els negres més negres. Però els panells OLED són molt més cars de fabricar que els TFT i només surten a compte en televisors molt grossos, principalment de 65 i 75 polzades. En aquestes dimensions, també els panells TFT són cars i, com que la pantalla és tan grossa, es veien més els defectes de la imatge. Tot això feia que els televisors OLED fossin considerats millors per un preu semblant als TFT de la mateixa mida.

Un televisor de Samsung

Si més no fins ara. Perquè la tecnologia de pantalles OLED ha millorat molt en els últims cinc anys i n'ha baixat el cost. Però també els televisors LED, posant al darrere de la pantalla molts més LED i més petits, que a més s’encenen i s’apaguen per zones. Allà on es vol negre s’apaga i queda un negre intens, i no el gris d’abans. Per això ja no és parla ara de televisors LED sinó de televisors MiniLED, amb diferents denominacions comercials.

Per si no n'hi hagués prou, Samsung ja fa tres anys que va incloure dins els transistors TFT uns cristalls minúsculs de color que brillaven molt amb la llum dels LED i produïen uns colors molt intensos i imatges espectaculars, semblants a les aconseguides amb els panells OLED. Com que el màrqueting és fonamental, Samsung va batejar els cristalls com a “punts quàntics” i els panells com a QLED. La rivalitat entre QLED i OLED pujava així de nivell.

Des de l’any passat, la combinació de QLED i MiniLED, que ara Samsung denomina NeoQLED, va fer que els televisors de 65 polzades, que ara comença a ser la mida més promocionada pels fabricants i a un preu relativament acceptable pel consumidor amb poder adquisitiu, assolissin una qualitat d’imatge similar als OLED. Els televisors NeoQLED esgarrapaven una mica més del mercat de televisors grossos, de 65 i 75 polzades, fins aleshores testimonial.

La disponibilitat de més marques i models MiniLED i OLED de gran format ha fet baixar els preus i es troben ofertes molt atractives, sobretot per als models de l’any passat. Com en altres productes, hi són molt presents marques xineses com TCL, Hisense i TP Vision (que fa servir la marca Philips), i de bona qualitat.

Aquest any, Samsung ha fet un pas més i ha millorat els panells MiniLED, fent-los més petits i posant-ne fins a quaranta més al mateix espai, amb la qual cosa s’il·lumina només la part de la pantalla que interessa i la imatge queda més nítida. El contrast encara no arriba a la qualitat dels OLED, però la diferència és gairebé imperceptible fora d’un laboratori. El televisor més alt de gamma que Samsung acaba de llançar al mercat amb tot això és el QE65QN95A, de 65 polzades, que rivalitza amb els millors televisors OLED de LG i d'altres fabricants, com Sony i Panasonic, que fabriquen panells OLED de LG afegint-hi electrònica pròpia.

Els millors televisors OLED de LG i d’altres fabricants ja no són de 65 polzades sinó més grossos, de 77 polzades, perquè no es puguin comparar fàcilment amb els MiniLED, com l'OLED A16 i l'OLED 77 Z19, que és a sobre 8K. I per si no hi havia prou confusió, LG també ha millorat els televisors Mini-LED de grans dimensions, que anomena Neo-LED i que rivalitzen amb els de Samsung i els seus rivals, mentre continua promocionant l'OLED.

Com passa sovint amb la tecnologia, no es pot dir en termes absoluts quina és millor, perquè totes progressen i sovint a ritmes diferents. En un moment determinat, una que es dona per obsoleta continua avançant i la prometedora pot estancar-se, o a la inversa. El preu de venda, que no necessàriament reflecteix el cost, també hi juga un paper primordial. En molts casos la decisió es pren segons el sistema operatiu (Tizen a Samsung, webOS a LG, Android a Sony, Philips i Xiaomi), la disponibilitat d’aplicacions i funcions avançades, com la possibilitat d’usar l’aparell com a terminal de teletreball connectat al PC del despatx, que ofereixen els Samsung actuals.

En tot cas, el televisor nou que compreu serà més gros, amb molta més qualitat d’imatge i proporcionalment més barat que el que teníeu. Triant el que us agradi més segons les vostres possibilitats, no us equivocareu.

stats