Mèdia 19/11/2020

Diana, Carles i Camil·la, un triangle 'atrapat' per 'The Crown'

L'estrena de la quarta temporada atia el debat sobre la crueltat amb què es presenten els 'royals'

Quim Aranda
4 min

LondresLa casualitat, que sovint és un excés de sentit –com sosté el professor i filòsof Emilio Lledó–, ha fet que l'estrena a so de bombo i platerets de la quarta temporada de The Crown (Netflix) coincideixi al Regne Unit amb l'estrena, també diumenge passat, a la cadena BBC One, de la primera entrega de la sèrie Small axe, consistent en cinc llargmetratges (Amazon Prime a l'Estat) del director britànic Steve McQueen.

Si els grans ítems de The Crown 4 són coneguts fins a l'esgotament –la irrupció de la ingènua Diana Spencer en el terrorífic Camelot del Palau de Buckingham i tot el que se'n derivarà fins a l'accident del Pont de l'Alma–, els cinc capítols de la producció de McQueen són tot el contrari: episodis històrics de discriminació i persecució i racisme estructural totalment ignorats pel gran públic de les illes que van afectar la vida de la comunitat negra de les Índies Occidentals arribada des de finals dels anys quaranta, l'establiment de la qual a l'oest de Londres és a l'origen de la celebració del famós carnaval de Notting Hill.

Malgrat que a les escoles primàries i secundàries, i en les institucions públiques del Regne Unit, cada octubre se celebra l'anomenat Black History Month, el cert és que la reina Elisabet II, Diana o el príncep Carles són personatges internacionals –de ficció més que no pas reals, ja–, mentre que els protagonistes de Mangrove, com ara Frank Crichlow, l'amo del restaurant que dona títol al primer capítol de Small axe, pràcticament ni tan sols són recordats a les rodalies d'on va restar obert el local fins al 1992, després d'aguantar anys d'assetjament policial.

La popularitat d'uns i el desconeixement d'altres han fet que des de l'estrena de The Crown el debat sobre la veracitat o no del que presenta la sèrie de Netflix hagi estat molt vívid, tant a la premsa com a les xarxes. Silenci absolut, o gairebé, sobre Small axe. Lògic fins a cert punt.

Cada cop que s'estrena una nova temporada de The Crown esclata el debat de sempre: veritat, ficció, versemblança, llicència dramàtica… Què han filmat? Què és legítim? La professora d'història de l'art de la Universitat de Nottingham Gabriele Neher escrivia el 2016, a propòsit de la primera temporada: "The Crown potser es basa en fets històrics i en persones reals, però només és un drama d'època en el seu aspecte més fastuós i minuciós, no és història".

Exageracions, errades i encerts

El cap de setmana passat, la premsa de les illes va repassar del dret i del revés les errades històriques de la nova temporada. Una molt breu llista inclouria, per exemple, els detalls següents: Lord Mountbatten no va escriure cap carta al príncep Carles el dia abans de morir a l'atemptat de l'IRA; la família reial no va parar trampes protocol·làries per humiliar Margaret Thatcher en una visita al castell de Balmoral; la princesa Margarida no va ridiculitzar Diana per ser incapaç de fer una reverència; el príncep Carles no trucava a Camilla Parker Bowles cada dia durant els primers anys del seu matrimoni.

També hi ha algun encert històric que, a més, resulta extraordinari: Camil·la i Diana sí que van dinar juntes en un restaurant londinenc que es deia Menage à Trois, ara ja desaparegut.

Però el que més ha molestat els especialistes és la manera en què apareixen "caricaturitzats" els personatges, en expressió de la cronista de la cort Penny Junor, autora del llibre Charles, victim or villain? "Hi ha una distorsió evident. Els personatges són retratats per aconseguir un efecte dramàtic. I tots els drames necessiten víctimes i malvats". Junor es mostra molt crítica amb el guionista, Peter Morgan, un home amb fama de republicà, "perquè retrata Diana com a víctima de tots els membres de la família reial".

El parer d'una altra especialista en la vida del Palau de Buckingham hi aporta matisos. Anna Pasternak, neboda de l'escriptor rus Boris Pasternak i autora, entre d'altres, de Princess in love, creu que el veritable malvat de la sèrie "és la institució monàrquica, que atrapa en el triangle de la seva crueltat i necessitat històrica Camil·la, Diana i Carles, a qui obliga a casar-se amb una dona que no estima". Pasternak, a més, discrepa molt del retrat que The Crown fa de Camil·la, una perversa de fulletó en la ficció, però a qui l'escriptora i periodista veu com una persona "extremadament lleial" a Carles i a la institució monàrquica que mai no ha sortit amb cap disbarat.

Més enllà de detalls o interpretacions sobre les persones en què es basen els personatges, el que també planteja The Crown és si hi pot haver una versió de la veritat diferent per a historiadors i periodistes i una altra per als creadors, que l'anomenen llicència artística.

Ricard III mai no va dir "un cavall, un cavall, el meu regne per un cavall", com va escriure Shakespeare. Però l'obra conté molta veritat. ¿També The Crown? Poc més que un espectacle de Hollywood. Amb molt menys pressupost, la recreació ficcionada de la història del Mangrove que fa Steve McQueen sembla, i és, molt més autèntica.

stats