BarcelonaFa més de quatre dècades que el periodista Toni Arbonès (Barcelona 1960) pateix la febre dels viatges. Quan va entrar a treballar a Catalunya Ràdio, va decidir fusionar aquesta passió amb la seva vocació i va impulsar Els viatgers de la Gran Anaconda, un dels programes més veterans de l'emissora. Aquest any ha complert 25 anys i, aprofitant l'aniversari, Arbonès ha publicat Els viatgers de la Gran Anaconda. Entrevistes escollides (Tushita Edicions), amb una selecció dels viatges més interessants del programa.
Com va començar el programa?
— Tots tenim algun neguit que no controlem i que no té cap raó de ser, però el tenim. Veia el món i m’adonava que la gent d’aquí no coneixia moltes coses. Era una llàstima que no se sabés tot el que hi ha al món. Vaig fer un viatge a Egipte quan estava a punt d’entrar a Catalunya Ràdio, i recordo que vaig comentar a un dels viatgers: “Si hi pogués fer un programa de viatgers ja seria feliç”. Volia explicar el món.
Al pròleg explica que al principi li costava trobar gent per al programa. Per què?
— Els viatges estaven considerats una activitat de l’àmbit privat i era molt difícil trobar gent que volgués parlar-ne. Era una intrusió a la seva intimitat. Quina diferència amb ara, que tothom s’exposa a les xarxes socials de totes les maneres possibles.
Amb aquest canvi s’ha banalitzat el viatge?
— Totalment. Hem convertit el món en un parc temàtic. Viatgem més per observar-nos a nosaltres mateixos. Ho dic pensant en tota aquella gent que davant d’un temple, un santuari o un paisatge fa salts i postures per penjar-ho després a les xarxes socials. Estan més interessats en ells mateixos que no pas en el lloc on són, però igualment hi han anat. És una contradicció. Hi ha poques persones interessades en parlar amb la gent del lloc que visiten, en anar més enllà de divertir-se.
El programa s’ha hagut d’adaptar a aquests canvis?
— La veritat és que ha seguit la seva forma independentment que el món s’hagi globalitzat. Hem seguit buscant persones que hagin viatjat moguts per un objectiu concret. Per això els que surten als programes no són persones que es dediquen a viatjar com a afició, sinó, per exemple, un arquitecte que ha anat a fer un projecte de construcció sostenible al Marroc o una periodista que volia conèixer un poble nadiu de l’Amazònia. M’interessa la gent que té un objectiu, que viatja per fer alguna cosa al país que visiten.
Això també va lligat a l’impacte turístic que es deixa als països de destí.
— El turisme de masses és destructiu. És consumista i fa malbé els llocs que toca. Són persones mogudes per l’interès comercial a qui només interessa anar a un lloc per comprar souvenirs. No aporten res ni els aporta res el viatge. No és una forma sostenible de viatjar, i menys en el món que tenim ara. Aquests viatges per 20 euros a Edimburg no li van bé al planeta.
¿Al llarg de tots aquests anys hi ha hagut algun programa més especial que els altres?
— M’he trobat formes de vida que no m’hauria imaginat mai. Ha vingut sovint el Jordi Raich, que ha estat treballant molts anys pel comitè internacional de la Creu Roja. Ha estat a totes les joies de la corona: Somàlia, Sierra Leone, el Pròxim Orient, Mèxic, Colòmbia. Té unes vivències que poques persones poden explicar, com passejar pels carrers del Mogadiscio amb onze guàrdies armats, o fer un intercanvi de presoners a Israel, o negociar amb la guerrilla de les FARC a Colòmbia. També he entrevistat la Clara Valverde, que és infermera i la van destinar amb els nadius cri, que viuen al nord del Quebec, en un lloc on la gent es mor de fred si es queda dos minuts a la intempèrie. O el Carles Santasusagna, que va viure 30 anys a la selva de la Guaiana Francesa. És un autèntic Tarzan català; vivia al mig de la selva caçant i de manera autosostenible.
Què ha de tenir un viatger per aparèixer al programa?
— No hi ha intermediaris ni interessos de cap mena. El programa és un viatge absolutament honest. No formem part d’un grup de periodistes de viatge; quan arriben les meves vacances no vaig de convidat enlloc. Em pago el meu viatge i me n’hi vaig. Procuro que les mirades siguin el més objectives possible tenint en compte que l'objectivitat no existeix.
Encara queden llocs insòlits?
— Tinc 62 anys i hi ha llocs de Catalunya on no he estat mai. Imagina’t al món. Cada temporada apareixen llocs nous, n’està ple. El punt de vista sobre el viatge també canvia, perquè ens en recordem de forma diferent. I si hi tornéssim a anar, veuríem un altre país diferent. Parlar del món és il·limitat.
Com veu el periodisme de viatges avui?
— L’altre dia llegia els dominicals del cap de setmana i veia que tot era moda: perfums, sabates, vestits... Abans hi havia reportatges de viatges interessantíssims. Ara no n’hi ha ni un, han desaparegut. A vegades trobes als diaris alguna peça sobre viatges, però sovint són teledirigides, perquè algun país ha decidit fer una campanya de divulgació per augmentar el turisme. No hi ha reportatges amb l’ànima neta.
